SANTA CECÍLIA 2014

“Ja els veig vindre, ja sone la música! Els nervis i l'emoció m'envaeixen”

Falte menys de mig dia per l'esdeveniment i encara no sabem si el podrem celebrar. Cau una aigua a cantes i els carrers pareixen rius. La probabilitat de pluja per demà és del 100%... durant tot el dia! Així que anem a dormir sense saber què passarà, però quasi amb la certesa de que als nous músics ens hauran de vindre a buscar el dia del concert.

Es fa de dia i l'aigua no pare. Quan es va aproximant l'hora, els nervis d'emoció dels dies anteriors, ja s'han convertit en nervis d'incertesa.

El grup de Whatsapp de la Unió Musical Covarxina (UMC) sone, l'aigua no pare i tots estem pendents del cel per vore si ens deixarà desfilar o no.

L'acte segueix sense suspendre's, esperant per si a últim moment ens n'eixim amb la nostra. A les 11h, Whatsapp del president, Raúl Sales: “Tots preparats, musiquillos!!”. Així que ens posem a vestir-nos i a preparar l'instrument. A les 11:30h la banda ix des de la Plaça d'Espanya per replegar els nous músics. Pareix que l'aigua ens done una treva. Qui ho havia de dir? En marxa!

Camisa blanca com la neu, nus de la corbata a punt, vestit de reglament... un vestit que em poso per primera vegada per desfilar amb la banda, que m'acull amb els braços oberts com a un membre més que arribe a la família. A esta gran família que és la UMC.

Jo ja estic. Ara falte el meu company: el saxo tenor que espere, amb el metall fred, dins la seua funda. Tirants ben posats. És hora de muntar l'instrument i de comprovar que tot estiga bé. Ajusto el faristol que ha d'aguantar 'Azorín', escalfo i em sorprenc de que el Sol agut que ahir no volia sonar bé, avui ho fa.

Ja estem els dos preparats. Hora de baixar al carrer. Sóc la última a qui recullen i encara no es sent res. Primer passaran a per Adrià Tomàs, Blanca Adell, Óscar Muñoz, Cristian Pitarch i Marc Puerta. Sis nous músics que representem diversitat d'edats i de pobles.

Moment de penjar una foto per a compartir amb qui no ho pot vore en directe. El Facebook pregunte 'Com et sents?' Jo? Ara mateix? Contenta, Emocionada, Il·lusionada...! Però no hi ha temps ni espai per posar-ho tot ni per trobar la paraula més adient, buscant-la des de l'aplicació del mòbil. Ara ja els veig vindre, ja sone la música! Els nervis i l'emoció m'envaeixen.

Ja estan ací davant! Paren de tocar i fem oficial la meua entrada a la banda. El director, Cèsar Torlà, és el primer en donar-me l'enhorabona. Quina alegria! L'aigua vol estar present i ja fa una estona que va caent goteta a goteta. El meu lloc està guardat, no sé ven bé on vaig, els meus companys m'ho indiquen. Ens posem en formació i a ritme de 'Azorín' arranquem direcció a la plaça per fer la foto de la banda. Perfecte, ja estem! -Tot i que primer no sabia si jo portava el saxo o era ell qui m'estirava a mi- he arribat portant el pas i sense xafar a ningú.

Plou però no ens importe. No és res comparat amb el que haguera pogut ser. Jo quasi ni me n'adono de que ens estem banyant, els nostres fotògrafs també aguanten l'aigua: familiars, amics i veïns que han vingut a vore'ns. Gràcies a ells que han estat presents i també als que han estat de cor i virtualment, i als que ja no estan, però que sempre ens acompanyen.

Abans de banyar-nos més, arrenquem tots a córrer cap a casa. Ja allí, drap en mà, procedim a assecar l'instrument. M'imagino també com estan llevant les gotes de les càmeres que han immortalitzat el moment.

Instrument guardat i canvi de roba. És moment ara de fer una canyeta per celebrar-ho. A les 14h dinar a la Fonda, que la junta ha organitzat i preparat amb molt d'afecte i hores de feina. Després de la paella provem els pastissos que els nous músics hem portat per postres. En acabar el dinar, tenim l'actuació de Manolo Garcés “Lo Carreter” a qui li broten cantants, trompetistes i guitarristes per tots els racons.

Mentrestant, el cel acabe de soltar tot el que pareix que s'havia aguantat per deixar-nos fer la cercavila. Així que es suspèn la gimcana musical al carrer, però la festa no pare a la Fonda i és hora de projectar les fotos d'esdeveniments i bons moments viscuts.

A les 21h a sopar! Han hagut de muntar una carpa per torrar la carn del sopar perquè no pare de ploure. Sopar en bona companyia, xerrades, riures, balls, cants... un dia per recordar.

Des d'ací felicitar als nous músics (els meus companys!) i donar les gràcies als professors pels coneixements que ens han transmès i per dedicar-nos el seu temps.

Mai és tard per aprendre, per tindre il·lusions, per viure noves experiències ni per complir els teus objectius, siguen els que siguen, tingues l'edat que tingues i sigues com sigues. Endavant!

Gràcies a tots els que han fet possible aquest dia i als que ens han ajudat a arribar fins ací. Encara ens quede molta feina per fer i moltes festes per celebrar. Visca la UMC! 

Elsa Espelt Ripoll

Després d'escriure l'article, em preguntava què haurien sentit els meus companys aquell dia i ací estan les seues vivències:

Cristian Pitarch Trujillo

“He pogut complir una il·lusió que sempre havia tingut des de menut”

E: Què signifique per a tu ser músic? 

C: Per a mi ser músic és poder complir una il·lusió que sempre havia tingut des de menut, i que fins ara no havia pogut.

E: Quin instrument toques? C: Percussió. 

E: Per què la vas triar? C: La vaig triar perquè des de menut sempre m'ha agradat, i és el que sempre he fet.

E: Com vas viure el dia de Santa Cecília? C: El dia de Santa Cecília va ser molt especial per a mi, sobre tot quan vaig vore a tota la banda que venien a casa a buscar-me. Va ser un dia molt emocionant, la veritat. Vaig gaudir moltíssim perquè, sobretot, és una cosa que fas amb els amics, i això li done molt mes valor a la afició per la música.

Blanca Adell Royo

“El dia de Santa Cecília vaig tenir una mica de vergonya però em va encantar”

E: Què signifique per a tu ser músic? B: Per a mi ser músic és una nova experiència que de moment estic gaudint amb ella.

E: Quin instrument toques? B:  Toque Percussió. 

E: Per què el vas triar?B: Perquè ja vaig pensar que m’agradaria.

E: Com vas viure el dia de Santa Cecília? B: Molt emocionada, vaig tenir una mica de vergonya però em va encantar.

Marc Puerta Bernús

“Estava molt emocionat. Venen a casa a buscar-te, com si fores una persona important”

E: Que signifique per a tu ser músic? M: Ser músic per a mi ara mateix significa, alegria, passar-m'ho bé al grup.

E: Quin instrument toques? M: Percussió
E: Per què el vas triar? M: Perquè m´agrade, és un instrument des del meu punt de vista per a gent nerviosa, i jo ho sóc una miqueta, jejeje. Des de xicotet sempre he volgut tocar el tabalet.
E: Com vas viure el dia de Santa Cecilia? M: Molt emocionat, és una sensació molt rara, tots els musics venen a casa a buscar-te, com si fores una persona important, vaig xalar molt.

Óscar Muñoz Pastor

 “M'agrada ser músic perquè et permet tocar a altres pobles i conèixer gent”

E: Què signifique per a tu ser músic? O: M’agrada ser músic perquè vas a tocar a altres pobles, coneixes gent etc.

E: Quin instrument toques? O: Jo toque el trombó de vares. 

E: Per què el vas triar? O: A mi m’agrada perquè té molta varietat de sons i sona bastant fort.

E: Com vas viure el dia de Santa Cecília? O: A mi el dia de Santa Cecília em va agradar molt perquè ens ho vam passar molt bé tot el dia: pel matí van vindre a buscar-me a mi i a tots els nous músics, mentre fèiem la cercavila. Després vam dinar junts. Per la vesprada van fer jocs i un power point sobre els musics al llarg dels anys i al final vam sopar junts.

Daniel Higiénico: “En realidad no soy músico. Toco un poco la guitarra y mezclo diferentes estilos para contar historias”

En 'De poble en poble' entrevistamos a Daniel Higiénico en el marco de las 'Primeres Jornades Multidisciplinars' del Bar Desperados de Vinaròs. Unas jornadas organizadas con la colaboración del Ayuntamiento de Vinaròs, que contarán con distintas actuaciones los próximos meses.

La de Daniel Higiénico fue la primera de estas actuaciones y resultó ser todo un éxito. Un buen concierto, con buen ambiente y un público entregado. Y eso que Daniel se mostraba un poco reticente al principio, al hacer algo que no sabía cómo saldría: actuar para gente cenando, una situación a la que no está acostumbrado. Pero funcionó y todos disfrutaron al unísono.

Daniel Higiénico (54) es un artista que lleva varios años en el panorama musical, pero él se quita importancia. Dice que no es músico, que no hace gran literatura... pero en realidad tiene talento para la música, la literatura y la interpretación. A las pruebas me remito.

Os dejo con la entrevista, donde nos habla de su trabajo y nos anima a ser felices:

- Está claro que eres un artista polifacético pero, ¿tú cómo te definirías?

Me gusta hacer cosas. Tener una idea y llevarla a cabo. ¿Sabes? Tener una idea y hacerla. Si tengo la idea de un disco, pues conseguirlo. Tampoco soy un músico, músico... clásico. No soy músico en realidad, yo toco un poco la guitarra, se me ocurren cosas, ideas, canciones diferentes. Entonces... me gusta mezclar todo tipo de estilos, para contar historias. Es como si un escritor escribiera un libro de cuentos cortos. Yo he usado canciones para contar historias, que me da igual el estilo musical que sean.

Y ahora con la novela ha sido un poco igual. Ha sido un impulso, me vino una idea y la eché adelante, hasta que la terminé.

- ¿Tu vena artística te viene de familia? ¿O eres pionero en esto? No. Que yo sepa no. Bueno, mis hermanos también lo son. Hacen escultura y tal... pero mis padres no. Bueno, como mucho mi padre. Él salía a cantar rancheras en las verbenas, como espontáneo. Ya es algo! [risas] Sí, y también le gustaba la música, escuchaba mucha música en casa, su música... estos boleros de Machín. Supongo que también ayuda, ¿no? Que tu padre te ponga música. Si no oyes música en casa es más difícil todavía. Claro, hay familias que no tienen esa afición... No, que va. Tienen el equipo de música en casa y ni lo gastan. Sí, es verdad. O solo lo usan para poner noticias en la radio.

- Comenzaste en solitario, después actuabas con La Quartet de Baño Band, con otras bandas, desde hace unos años, de nuevo en solitario... 

Sí, bueno. El nombre de La Quartet de Baño Band surgió un día con una banda, después fui a Barcelona e hice otra banda diferente, hice tres o cuatro. Lo que pasa que en los últimos tres años sí que voy solo. También he actuado con un pianista. Si voy solo ahora mismo es porque no puedo llevar ese proyecto adelante. Pero nunca he dicho que no quería seguir más con un grupo. Ahora tengo que ir solo a tocar por ahí porque vivo de esto, entonces, es una fórmula para vivir de ello. Me refiero a que no es que haya dejado a nadie, la historia va cambiando. Me fui de Mallorca a Barcelona, pues no podían ser los mismos músicos y había que cambiar el nombre.

- El humor siempre ha estado presente en tus canciones y cuando sales al escenario. ¿Podríamos decir que es tu forma de expresión, para hablar de todo tipo de situaciones?

Sí, es una de las formas. Básicamente la ironía. Me gusta mucho hablar con ironía de cosas serias, y así cada uno lo pilla como quiere. Jugar un poco... Sí, jugar. Incluso rozando límites del humor tonto, el humor grueso. Si yo creo que la canción está bien, me atrevo a cantarla con la guitarra y me gusta también hacer un poco el payaso. Después también están las canciones poéticas que creo yo que tengo, ¿no? A veces se quiere hacer todo y no se puede, bueno, yo lo hago. Claro, aquí tenemos el ejemplo de que sí se puede! Sí [risas] después cuesta promocionar eso. Mi fuerte es el directo. En los escenarios es donde puedo mostrar lo que hago. Sino, el disco son canciones sueltas, una diferente de la otra. Por eso me inventé una cosa que se llama 'El Poder de Flipar', hice la trilogía. Porque en realidad estaba flipando. Tenía un tango, un rock duro, uno satánico, una divertida, casi infantil... ese mejunje. Me gustaba el caos, todo desordenado, pero aquí tenía sentido.

- Interpretas diferentes estilos musicales, no se te puede encasillar en un estilo concreto, ya que dominas diferentes géneros... Por lo que me comentas, más que planteártelo, directamente surgió, que los diferentes estilos musicales se iban mezclando en tu obra.

Sí, surgió. La verdad. Yo empecé a cantar a los 30 años. Siempre me había gustado, era el sueño de niño, pero aquello que nunca lo haces. Grabas en tu casa cassettes, y un día me puse a cantar y dije: “Anda, esto me gusta”. Hasta que descubrí qué quería hacer, un poco, no me veía como un cantautor normal, me aburriría yo mismo. Tampoco me veo capaz de hacer bellísimas canciones de un estilo parecido. Así que yo juego con mis limitaciones, Bueno, más que limitaciones, diría que es todo lo contrario, son tus destrezas... bueno, sí, con lo que yo sé hacer, de todo un poco, me gusta todo tipo de música, teatro. Es mi forma de hacer las cosas.

- En tu último disco, 6000 Millones, de 2010, decidiste hacer un cambio, buscabas hacer un disco musicalmente más coherente. ¿No es así?

Ese disco buscaba que fuese más blues, que tuviese un estilo más concreto, de música que nunca había hecho. Tampoco es muy muy concreto [risas], pero se acerca. El próximo no va a tener que ver nada con este, por ejemplo. La idea que tengo ahora es hacer un disco de baile, con canciones mías. No será un disco de baile estilo Georgie Dann, serán canciones chulas, que se puedan bailar en una discoteca, mientras yo estoy contando una historia. Y el próximo... Vete a saber! Igual hago uno de niños... no lo sé.

- Cómo ves el panorama actual para los músicos? Se valora vuestro trabajo?

No, la crisis ha abierto la veda a todo. Los músicos tenemos que tocar para vivir, entonces, pues... bueno, hay que hacer cosas a veces que no aceptaría un mecánico, ni un planchista, ni un electricista ni nadie. Tienes que aceptarlo. Pero, en el fondo, yo creo que nos gusta. Ese rollo bohemio, este mundillo subterfuge, en realidad nos gusta. A mi me gusta. Es duro, pero ahí estamos. Resistís y os adaptáis a la situación. Sí, claro. Como todo el mundo. Yo, por ejemplo, conciertos como el de hoy no los hacía antes. Me gusta que la gente pague una entrada por verme y que estén escuchando lo que digo y lo que canto, que no estén despistados. Hoy me va a costar actuar para gente cenando. Bueno, pues a ver qué pasa! Sí, a ver...[risas]. Por mucho que pasen los años, los nervios no se me van. Pero es antes de la actuación cuando estás nervioso, no? Después desaparecen los nervios. Sí! Después se me van. Es una hora y media y no puedo estar sufriendo todo el rato. [risas] Al final siempre va bien, pero no puedes dejar de pensar cómo saldrá, el ambiente que habrá... A veces funciona mejor un concierto en el que no estás muy seguro, que otro en el que parece que todo está controlado. Sí, muchas veces pasa. Una vez hice un concierto en la playa y, piensas que estará todo el mundo hablando, en la playa, en un concierto gratis... y fue una cosa chula.

- Tu novela, El Paseo Infinito, así como tus canciones, es una obra que no se puede enmarcar dentro de un género concreto ¿No? Es una mezcla entre el género cómico, el fantástico y el de aventuras, sin dejar de lado la ironía...

Sí, es muy peculiar la novela. No sé si escribiré más novelas. Se me ocurrió un día la idea, me pareció algo guapo y la seguí escribiendo y escribiendo. El azar, improvisar, tirando hacia aquí, hacia allá, hasta que terminé. Y vi que tenía algo. Empecé a darle coherencia cuando ya tenía la idea muy clara. Hice el rompecabezas, quité cosas, puse... y cuando acabé me pareció que era una cosa divertida. Hay más de mil personajes. Casi nada! Sí, [risas] pero van pasando cosas. No son solo personajes tras personajes. No es una gran novela, pero es una cosa original y divertida, que si quieres jugar...

Precisamente la novela se presenta como un juego. El lector va abriendo puertas argumentales a su paso por el libro...

Sí, es como las muñecas rusas ¿Sabes? Como uno dentro de otro.

- ¿Está dirigido a algún tipo de lector en especial? A gente que quiera pasar un buen rato. Es para eso.

- ¿Cuáles son las próximas actuaciones que tienes programadas?

En noviembre: el 22 en la Cueva del Jazz de Zamora, el 23 en el Café Palo Santo de Aranda del Duero (Burgos), el 27 en Madrid (en la Librería Lé y también en la Taberna Alabanda), el 28 en La Libre del Barrio Leganés y el 29 en la Casa del Barrio Carabanchel (Madrid).

- ¿Algún mensaje que quieras dar a quien nos esté leyendo? Que sean felices! Dentro de esta olla a presión que es el mundo. Intentarlo por lo menos, no? Sí. Ahora mismo estamos todos... si tienes empatía, no puedes ser feliz, porque estás rodeado de infelicidad. Y parece que no estás satisfecho si no eres un Súper héroe que salva el mundo. 

Elsa Espelt

Daniel Higiénico al Desperados Vinaròs

Comencen les Primeres Jornades Multidisciplinars al Bar Desperados de Vinaròs. Inaugure les jornades l'actuació de Daniel Higiénico, diumenge 16 de novembre a les 20h. Aquest escritor, músic, showman..., de Cabrils (Barcelona), oferirà la seua interpretació de literatura musicalitzada. Aquesta serà la primera d'un seguit d'actuacions que tindran lloc al Desperados. A desembre, l'Heura en directe.

Reserveu la vostra taula per sopar i no perdre detall de l'actuació. Entrada gratuïta.

9-N a les Terres de l'Ebre

A les Terres de l'Ebre guanye el SI-SI, per un 85.41% (Font: Generalitat de Catalunya, amb el 86.90% de meses avaluades). http://bit.ly/1uVy3LT 

A De poble en poble ens interesse la teua opinió, ja que aquest mitjà naix en la intenció de conèixer Castelló i les Terres de l'Ebre a través de la seua gent. Què penseu de la independència? Esteu a favor o en contra? Pel que fa a la consulta, trobeu que és un acte democràtic, un dret a decidir? O quina opinió us mereix?

Ens podeu deixar els vostres comentaris al Facebook amb el vostre lloc de procedència. Gràcies!

Vivències de la Guerra Civil a Castelló contades pels seus protagonistes. Els llibres que donen veu als qui no van poder escriure la història

 Elsa Espelt Ripoll

La Universitat Jaume I de Castelló ha presentat els llibres: Biografies rescatades del silenci. Experiències de guerra i postguerra a Castelló, de Rosa Monlleó, Alfredo Fornas i Iván Medall (eds) i Vides truncades per la Guerra Civil a Castelló, de Rosa Monlleó i David Oliver (eds); per donar a conèixer la història de la Guerra Civil a través dels seus i les seues protagonistes i retre'ls així un homenatge a tots ells.

En l'acte de presentació, han intervingut: Vicent Climent, Rector de la Universitat Jaume I; Josep Miquel Santacreu, catedràtic de la Universitat d'Alacant; Rosa Monlleó, autora dels dos llibres, catedràtica i directora del Centre de Documentació de Recuperació de la Memòria Històrica Local de la Universitat Jaume I; així com els diferents autors de les entrevistes, que han fet un resum oral de la vida de les biografies que han redactat, acompanyat de les fotografies dels protagonistes.

D'esquerra a dreta: Alfredo Fornas, David Oliver, Rosa Monlleó,
Vicent Climent, Josep Miquel Santacreu, Iván Medall

Vicent Climent, ha destacat la importància de la recuperació de la memòria històrica i el dret de les noves generacions a conèixer la realitat. Per Climent, pel que fa a la Guerra Civil, encara queden interrogants pel silenci imposat i, per tant, aquests dos llibres van en la línia de respondre a aquestes noves generacions.

El rector ha comparat la dignitat dels biografiats amb la de Sos Baynat i ha incidit en la importància de dignificar aquestes persones per tancar ferides. Ha conclòs que aquesta gent no van tindre dret a escriure la història perquè foren els vençuts o pertanyien a les classes humils.

Josep Miquel Santacreu, veu aquests llibres com una via per tancar les ferides dels vençuts. Ha recordat com en aquests llibres es dona protagonisme tant a dones com a homes (la història sempre ha estat contada per homes) i es done veu a diferents generacions. Per Santacreu, suposen una superació del trauma que va ser la Guerra Civil.

Rosa Monlleó, ha recordat les entrevistes que feien, que duraven fins 4 hores. Els entrevistadors acabaven esgotats i els entrevistats encara tenien energia per més.

Amb aquests llibres, es vol contar una història que no siga esbiaixada ni subjectiva. Tot i que Monlleó sap que l'objectivitat no potser absoluta. Ha destacat la funció cívica que tenen els historiadors. I ha donat importància al fet de parlar de què van fer els dos bàndols i de tancar la ferida. Monlleó ha explicat els tres tipus de protagonistes que han trobat: D'una banda, entrevistats en temor a que es donara el seu nom; de l'altra, protagonistes que volen oblidar i no volen parlar i, el tercer grup, i per Monlleó els més valents, els que els han explicat què va passar. La catedràtica creu que avui dia encara hi ha alguns polítics, tant de dretes com d'esquerres, que tenen temor de parlar de la repressió. També ha emfatitzat la importància de traure al subjecte col·lectiu de l'anonimat, de no parlar només dels líders, ja que han arribat a la història al lloc que estan, pels subjectes que els han recolzat.

L'acte ha sigut molt emotiu perquè representava un homenatge als entrevistats. Sis d'ells han pogut estar presents. Els protagonistes de les biografies són: Enriqueta Querol Sales, Concepció Betí Beltran, José de Ramón Torrent, Miguel Miravet Doñate, Antònia Fonfría Vilarroya, Abelardo Ripoll Segarra (el meu avi), Antonio Pérez Balada, Manuela Fernández Suárez, Teresa Vela i Manuel Salvador, Dolores Tortajada Domingo, Germán Renau Forcadell, Manuel Peirats Ramón, Mercedes Álvarez Guzmán, Vicent Varella Navarro.

Abelardo Ripoll, Antonio Pérez, Concepció Betí,
Enriqueta Querol i Miguel Miravet

Mercedes Álvarez

V ANIVERSARI VINARÒS TROPICAL CREW

“Al cinquè aniversari anem a petar-la. Espereu bones congues per al 2015!!”

– Què es sent complint cinc anys com associació?

Realment no esperàvem arribar als cinc anys perquè tot va començar així com una idea una miqueta esbojarrada, però hem arribat. Un dels objectius era perdurar en el temps, però no esperàvem que fossem tants ni que anara la cosa tan bé. Estem molt contents, molt feliços i en ganes de que siguen cinc anys més. La veritat és que és una alegria immensa complir cinc anys perquè no ens ho pensàvem.

– Així, us sorprén haver arribat fins ací?

Sí que esperàvem arribar, però no pensàvem que estaríem on estem. Esperem fer 10 i 15 anys.
Això és una cosa que hem format entre tots que, vulgues o no, és un vincle d'unió. Quan vam començar no ens marcàvem res, no teníem límits, no buscàvem fer anys, ni tindre gent, ho fèiem per passar-nos-ho bé i que la màxima gent del poble a qui li interessara aquesta música, respongués, i per ara està sent així. Per tant, estem molt contents.

– Com va començar l'aventura?

L'associació Vinaròs Tropical Crew es crea per la inquietud d'uns joves del poble que- cansats de viatjar per tota la Península, jugant-nos la vida, fent un munt de quilòmetres, per escoltar la música que a nosaltres ens agrade- decidim intentar crear alguna cosa al poble relacionada amb la música jamaicana. Des del reggae, ska... el més clàssic, fins al soul, el R&B, el funky, el hip-hop... fins i tot el punk. I bé, ho creem en principi 5 amics, a qui ens agrada la música. Un d'ells toque a un grup a Barcelona, Bernat, que tocava amb The Cabrians i ara toca amb Bandits... i nosaltres que som aficionats a la música i amics. Vam començar amb 7 o 8 persones a la primera reunió i ara en som 20. La família no ha deixat de créixer.

Fèiem molts quilòmetres per anar a vore concerts a Girona, a València, Barcelona, Tarragona, Alacant... fins i tot a Granada a vore als Bandits... i vam pensar: “Que no farem concerts a Vinaròs?”. I volíem fer-ho per gaudir-ho nosaltres i la gent. Vam començar en ganes de fer punxadetes. El nostre primer concert va ser de Contratempo i Bandits a l'Hangar, un dia de novembre molt fred.

– Des d'aquell dia no heu parat.

La veritat és que no. La primera reunió que vam fer de la constitució de l'associació va ser a un kebab. Aquell dia cap de nosaltres es pensava que portaríem a grups com Delegators, King Hammon, Soweto, etc.

Un dels objectius que teníem era portar a The Cabrians i ara per al cinquè aniversari ho hem aconseguit. Quan veus que aconsegueixes portar referències d'aquesta música al teu poble al·lucines, perquè no ens ho haguéssem pensat mai. I ja comencen a sonar noms, ens plantegem portar grups que fa cinc anys hagués sigut impensable.

Nosaltres el que fem és ser el centre neuràlgic entre Catalunya i València. Lo Sènia no és frontera!

Si no fos per nosaltres, en un radi de 100km, no hi hauria res del nostre estil. Només amb això ja estem orgullosos, perquè veus que muntes festes ací a Vinaròs i la gent et respon i ho agraeix.

- Heu anat cada vegada a més...

Sí, hi ha dies que van bé, altres que no tant. Però sent un poble com el que és, hem portat concerts de grups que han estat tocant també a Barcelona, i han anat bé.

El tema és que nosaltres vam començar pensant que els grupets que portaríem serien de per aquí, com Bandits, Contratempo... i, en el pas del temps, hem anat portant altres grups.

Vam començar sense cap pretensió de res, en ganes de voler muntar festes. L'embrió de tot això va ser que, als estius, es feia una festa Tropical al pub Leyenda, on punxava Txiki (Vinaròs Tropical Crew) i era una festa de mojitos, caipirinhes, música reggae, ska, rocksteady, tot el que ens agrade a nosaltres, i la gent sempre s'ho passava de conya, hi havia molt bon rotllo, i aquell va ser una mica l'embrió, que ens va fer pensar en fer més punxades com aquestes. Mentre poguérem anar subsistint i no perdent massa diners... Perquè tot això ho financem amb els diners de les quotes dels socis. De beneficis no n'hem tret mai dels concerts que hem fet, la idea és reinvertir sempre. Ens agradaria guanyar més diners, però no per quedar-nos-els, sinó per a invertir-los en portar més grups.

– Per tant, els socis són un punt fonamental de l'associació. No és així?

Sí, aquest any és l'any que més socis té l'associació i tenim sort de tindre'ls sense haver-los demanat. Els socis es podrien desglossar en tres tipus: els socis com nosaltres, que ens agrada el que fem, que no ens costa perdre temps per l'associació, per la música, ... vull dir que plorem per això. Després hi ha socis que pensen que ja que es fa alguna cosa pel poble, volen col·laborar amb nosaltres. I, finalment, hi ha fins i tot gent que no li agradava la música negra, que la comença a escoltar ara, que creien que el reggae eren quatre rastes i un porro de marihuana. I ara veuen que el reggae és funk, és soul, és negrisme, és tropicalisme, és jazz, és blues, són bandes que toquen instruments, que és el que ens agrada. Així els socis són això: gent que ho fa per vocació i gent que ho fa per col·laboració. Hi ha gent de Vinaròs i també gent de fora.

– Només us financeu amb les quotes dels socis? Teniu alguna ajuda de l'administració?

També tenim ajuda d'institucions publiques i privades, locals d'oci i associacions.
Podem portar grans grups si aprofitem el moment en què fan gires, perquè si, per exemple, actuen a València primer i després a Barcelona, i si tu els traus un bolo el dia que tenen lliure i els ve de passada, això els permet cobrir les despeses del viatge de València a Barcelona.

– Ens espere una bona per celebrar l'aniversari... Un dia que heu preparat amb molta il·lusió i que anirà acompanyat de la millor música negra, ja pel matí.

Sí! El plan de l'aniversari comença amb la tradicional fideuà a l'ermita. Amb el seu vermudet a les 12 del migdia, amb les seues olivetes, vi bo... després farem la fideuà, de la mà de Cristalero i Landete. Hi haurà beguda gratuïta per a tots durant el dinar, barra lliure. Farem un Sound System, on vindrà gent de Castelló, que són com germans, a ficar uns vinils; algú de Barcelona també...

Serem Vinaròs Tropical & Friends, amb la gent que ha col·laborat amb nosaltres durant aquestos cinc anys. Som com una família, que ens trobem tots aquell dia.

I per primera vegada, ens l'estem jugant més del compte, en el tema que et comentàvem de que sempre anem amb el pressupost just i, ara que fem cinc anys, anem a petar-la!

– Els assistents tenen la possibilitat de triar com celebrar aquest aniversari. Els més nocturns poden acudir directament als concerts de la nit, els que vulguen fer la festa pel dia, que s'apunten a la fideuada i els més festers poden passar tot el dia de celebració. Com continue la festa després del dinar?

A les 6 de la tarde l'ermita ja es tanca. Llavors baixem al Quijote, on tindrem a Mr.Freak Ska a partir de les 20h. I a The Cabrians, dos dels grups que probablement són el perquè de la creació d'aquesta associació. 

- Mr. Freak Ska és l'impulsor de projectes de l'escena jamaicana catalana i membre fundador de la banda de ska i reggae The Cabrians. Veritat?

Sí, ell és Jaume Cuadrada i porta els dos grups paral·lelament. D'una banda, Mr. Freak Ska i Els Amics del Ciment i, de l'altra, The Cabrians. Molts dels músics de Els Amics del Ciment també formen part de The Cabrians.

Ens fa molta il·lusió portar a The Cabrians per primera vegada i portar a Jaume per segona vegada. Vam intentar tindre'ls en altres ocasions i per diferents motius no va poder ser. Ara és l'aniversari i poden els dos grups, això per a nosaltres és... [cara d'il·lusió] Mira, s'han alineat els astres i el vent bufa a favor.

Durant els concerts al Quijote, hi haurà servei de tapetes per menjar. Després dels concerts tindrem a Jamaican Memories Castelló punxant, a més de qualsevol personatge i/o amic que vulga posar dos discos, unes cançonetes... serà una festa de molta germanor. Estan tots convidats i que ningú es crega que està fora de lloc ni res.

                

– Per tant, hi ha festa assegurada des de les 12 del matí de dissabte 8 de novembre fins la matinada de diumenge 9.

Sí, començarem a les 12h i la música en directe la tindrem des de les 20:30h fins les 00:30h o la 1h.

Després la festa continuarà fins les 4h del matí. Qui més qui menys no baixarà de l'ermita. - Però... se quedarà... al seu món. Sí, se quedarà a Júpiter, Saturn... [rialles]

– Heu preparat diferents tikets. On es poden aconseguir i quin preu tenen?

El pack de Fideuà+concert són 12€, la fideuà només, 6€, i 8€ el que només vinga als concerts. Fem preus assequibles perquè puga vindre la gent. Podeu passar pel Quijote o posar-vos en contacte amb qualsevol membre de l'associació o a través del Facebook de la Vinaròs Tropical Crew.

– Es note que ho feu amb il·lusió, amb moltes ganes i agraïts per totes les ajudes rebudes.
Sí, estem molt contents per tota la gent que està amb nosaltres. En aquests cinc anys hem rebut ajuda i col·laboracions de moltíssima gent, pubs, locals d'oci, djs, col·laboradors que ens han deixat taules de punxar, taules per muntar les fideuades, equips de so, camionets per poder moure les coses, la veritat és que estem molt agraïts en tota la gent que ho fa possible.

Al principi estàvem una mica perduts, però gràcies a tots els pubs i locals d'oci que han confiat amb el nostre projecte, hem pogut tirar endavant. Tots ens han obert les portes per poder fer una punxada de discs o un concert.

A més, la gent de Castelló sempre ens ha ajudat i els estem molt agraïts i els considerem germans. Cosa Nostra, Premama's, Jamaican Memories, La Plana Tropical Crew, Ban Ban... I disculpeu si ens deixem a algú! Si no fos per ells moltes coses no les haguéssem pogut fer. Amb aquestes associacions compartim inquietuds, així com contactes amb els grups de música. Mirem de no fer coincidir les dates de concerts organitzats per ells i per nosaltres, ells venen als concerts, nosaltres anem allà... ens complementem. També tenim afinitat amb associacions de Tarragona i Barcelona.

Nosaltres volem que sigue un projecte que estigue viu. Sempre ens ha agradat la música en directe, tocada per bandes, i voldríem que encara hi haguessen més per aquí. També ens agraden els djs. Des de la Vinaròs Tropical Crew organitzem concerts de la música que ens agrade a nosaltres, però tot el que sigue fer coses al poble va bé. Com a associació ens encantaria que en sortiren no una, sinó mil més, per dinamitzar el panorama musical.

– Voleu dir que us agradaria que hi hagueren altres associacions que es dedicaren a organitzar també concerts, encara que foren d'altres estils musicals?

Sí, exactament. Hi ha una altra associació, La Room, que és de tecno. Nosaltres els aplaudim. Els de la Tropical anem a les seues festes, ells venen a les nostres, perquè el que volem és que hi hage caliu, moviment, que sinó pareix que no hi ha res. Entre Vinaròs i tots els seus voltants, formen un nucli de població molt gran, i per la quantitat de població que hi ha, no se fan coses.

Te'n vas cap amunt o cap a baix i hi ha més coses. A Vila Real, per exemple, o a Castelló. Hem intentat omplir un buit que hi havia a la zona del nord de Castelló, on es feien quatre festivals de tota la vida, però on no hi havia res fixe.

L'escena en la qual ens movem és una escena que costa treure endavant, hi ha moltes bandes, boníssimes, que ens agradaria portar-les a totes, però que és una escena que és dura, que no tot són flors i violes.

– A què us referiu?

A que saps que són bandes que s'ho curren i només els pots oferir el que els pots oferir. És una escena on hi ha bons grups que si tinguessen una altre nom, una altra sort o un altre pare, podrien cobrar molts diners, podrien ser molt famosos, però és que ni aquests grups busquen la fama, ni, probablement, busquen viure d'això, perquè molt pocs viuen d'això, però els agrada el que fan. Molts viuen per la música.

Tot costa molt de començar, però ara portem a gent de Barcelona, de València, de Madrid, i veus que venen i que et conviden per anar a punxar. Coses que nosaltres fa cinc anys ni ens imaginàvem. I la satisfacció que sents quan veus que la gent s'ho ha passat bé, en això que és el que a tu t'agrada.

Al final no deixe de ser una cosa que fem perquè ens agrada. No busquem lucrar-nos, ni ser els amos, ens done igual. Voldríem tindre 300 persones de públic cada vegada, però si en venen 30 són els millors 30 que venen, i igual xalem.

             

  

– I després de la festa d'aniversari, segur que ja esteu organitzant nous esdeveniments.

Enguany, ja que fem cinc anys, anem a posar tots els nostres esforços en tres esdeveniments. Així que intentarem que a l'aniversari surti tot bé, les típiques punxades que puguen sortir per la zona i, després ja, encarem amb força el que serà el III Rude Beach al juny, on volem portar una gran banda, encara no sabem si sortirà bé, però estem intentant fer-ne alguna de grossa.

Elsa Espelt