dilluns, 17 de juny del 2019

Jornades Musicals a l’Ermita de la Pietat d’Ulldecona


El festival que ens convide a tenir una mentalitat més crítica i a ser més feliços


Enguany es celebren 15 anys des de que van sorgir les Jornades Musicals. Conversem amb Nete Vericat, l’impulsor d’este projecte, que ens explique què trobarem en l’edició 2019. Està clar que quede energia per a molts anys.




ENTREVISTA PER FRAGMENTS:



1- Bona arrancada de les Jornades i participació de bandes del territori: 


2- Elecció dels grups i la «Gallina de piel» que se li pose a Nete i se’ns pose a tots: 





3- Les bandes de les Jornades 2019 i la importància de posar-li molt de pebre a la vida: 






4- Els Djs de les Jornades 2019. El públic també participe!:





5- Pedagogia musical. Fent un món millor!:






Gràcies, Nete, per contagiar-nos el teu entusiasme!








ENTREVISTA SENCERA (vídeo 16 min):





dimarts, 27 de desembre del 2016

Noche de paz, noche de … caos emocional - Els nadals quan et falte algú. L'amor com a camí


A vegades coste recordar quan encara t'agradava el Nadal. Jo tinc la imatge de fa molts anys, quan anàvem tots a buscar molsa per al Betlem i les figuretes dels reis anaven avançant cap al portal, per aquella ciutat que havíem creat, a mesura que arribava la nit del 5 de gener. Però en sec es va acabar tot. Estos dies bonics en què celebràvem el naixement d'algú, el qual, ens havien explicat a l'escola, és qui et donava i et llevava la vida. I sent una xiqueta et passes a plantejar què és la vida i com pot haver algú que permeta que se'n vagen persones que han fet un camí encara tan breu. I si d'adults coste d'assimilar, de menuts és com caure en un pou sense fons. Fins i tot et planteges que, si Déu és tan bo com t'han dit, per què permet que passen estes coses i per què s'endú a algú que vols amb tu, sense escoltar les teues pregàries. I este sentiment d'injustícia perdure, a mesura que vas fent anys i més persones se'n van, moltes amb una trajectòria de vida curta. Familiars, amics, coneguts i gent que no coneixes, però que igualment t'afecte saber el seu cas. I quan arribe Nadal s'accentue encara més la seua absència.
Però vas fent i, un bon dia, decidixes anar al súper a comprar per Nadal i et desil·lusiones quan et trobes gent demanant al carrer i penses que no tindran sostre ni menjar encara que siga Nadal, que res canviarà. Què podem fer en situacions així? Doncs allò que estiga en les nostres mans. Almenys aportes el teu gra d'arena per ajudar-los.
I mentrestant, el consumisme és cada vegada més present estos dies. Quan la meua generació érem menuts no era tan latent. Hi havia regals, hi havia dinars i sopars, però res a vore en el que s'ha convertit. O almenys és la percepció que jo tinc comparant la meua realitat d'ara i la d'aquell temps.
Però reacciones i penses que ho pots viure a la teua manera i que has de recordar que ningú ni res som eterns en esta terra i que, per tant, ara és el moment de gaudir de les persones que ens envolten i de les coses que tenim. Encara que trobes a faltar gent, també en tens al teu costat. Si tots ens instal·lem en la tristesa es perdran moments per gaudir amb qui sí que podem i que en un futur lamentarem no haver fet.
Te n'adones un dia de que l'espiritualitat no et fa falta viure-la lligada a una religió concreta. Però també que respectes les creences alienes. I que estes persones que han faltat han fet el camí que havien de fer, encara que haja costat acceptar-ho. I passes a fixar-te en els records bons, enlloc de focalitzar-te en el dolor. Portant-ho des de l'amor és més fàcil. Si no et sents bé, fas coses per canviar-ho. Et rodeges dels teus i busques la pau interior, amb ajuda si creus que la necessites. Veus com els que han marxat t'han estimat i els has estimat i sents com eixe sentiment seguix viu. I saps que no et voldrien vore malament, sinó tenint goig de la presència de familiars i amics. I et sents afortunada per totes les persones que tens avui i que t'estimen i estimes. I, al final, resulte que t'agrade que arriben estos dies perquè quedaràs amb tots.
I van emergent noves generacions que, com si de fadetes i follets es tractaren, et fan viure una nova realitat. I et dixen participar amb ells de la màgia d'estos dies i et submergixes i fas tot el possible perquè ho visquen de la forma més especial, bonica i tendra.
I, realment, tornes a creure en les festes. No en el consumisme instal·lat, sinó en les reunions, els retrobaments, les il·lusions, la màgia, els bons desitjos i l'amor. Per tant arribes a la conclusió de que amb tota esta part tan meravellosa que té d'estima, de llum i de germanor, tot l'any hauria de ser Nadal.

Us desitjo molt d'amor a totes i a tots!!

Gràcies família, amigues i amics


dilluns, 7 de novembre del 2016

DEL TERRENO: ''És una manera de no oblidar d’on venim i de conservar les expressions que ens identifiquen''

Coneixeu a Del Terreno? Per aquells que encara no heu sentit parlar d'ells, us faig un resum: són tres joves que amb els seus dissenys han revolucionat les Terres de l'Ebre i han segellat les expressions del territori en camisetes i altres productes com bosses o punts de llibre. Aquí us expliquen ells amb detall qui són i què fan:



- Vosaltres sou Pep Simó, Hernan en H i Sofia Arques. Parleu-me un poc de cadascun.

Som tres joves ebrencs, coneguts del poble que per coses de la vida hem acabat muntant un projecte conjunt. A més de socis som amics, cosa que facilita les coses quan tens un projecte. Hernan en H, és l’artista, l’ànima artística de Del Terreno, Pep Simó és el comunicador i encarregat dels temes de marketing i Sofia Arques és la dissenyadora web i l’encarregada dels números.  



- Quant fa que va nàixer Del Terreno? Com va començar tot?
Del Terreno va néixer just abans de l’estiu de 2015. Hernan en H havia dissenyat imatges gracioses amb frases ebrenques, així que després de pensar-ho molt vam decidir fer un Verkami i així poder tirar endavant el projecte de les samarretes. Així ho vam fer i vam aconseguir 2300€, més dels que havíem demanat. A partir d’allí vam tirar endavant la confecció i realització de les primeres samarretes Del Terreno.

   

- A les camisetes podem llegir frases, precisament, del nostre 'terreno', d'aquí el nom imagino...
Sí, buscàvem un nom que ens identifiqués com a territori, que digués que no només som una marca, sinó que volem ser una nova imatge, de tots, així que després d’intentar pensar què ens identificava, vam vore que tots érem ‘del terreno’ i ens vam quedar en esta idea.  




- Els vostres productes es poden adquirir a diferents llocs com ara la web, Amposta, la Ràpita i també us aneu desplaçant amb la vostra parada a diferents poblacions. Alguna guia per trobar-los ben ràpid?
Sí, ara mateix ja tenim tres punts de venta a les Terres de l’Ebre: a la Ràpita, a Amposta i a Deltebre. A més tenim una pàgina web i botiga online i fem enviaments a tota la península. Podeu trobar tota la informació a www.delterreno.cat 


- Proposeu a la gent que us diguen frases per incorporar-les als vostres dissenys? Us han demanat alguna frase que no teníeu? Us han fet arribar alguna frase que no us ha acabat de convèncer?

No ho proposem directament però sempre ens acaben dient moltes frases. Ens agrada que la gent es senti particip del projecte i ens propose les seues frases fetes. El projecte és una manera de no oblidar d’on som i d’on venim. No volem perdre la nostra forma de parlar i les expressions que ens identifiquen. Ens han demanat moltes frases, cadascú té les seues, però bé no les podem fer totes.

Del Terreno vol continuar sent un projecte comunitari, volem que a la gent se li dibuixe un somriure a la cara cada vegada que vegi les nostres samarretes. Així que cada any intentarem treure nous models, en noves frases.

Alguns dels seus dissenys:

 


  

diumenge, 27 de desembre del 2015

Presentacions de Vides sobre Vies




Continuen les presentacions del llibre de relats de Mónica 
Espelt i Maria Santanach, 'Vides sobre vies'. Després d'haver-lo presentat a Arenys de Munt i a Castelló, avui han estat al local Pes Fariner de Traiguera. 

L'acte l'ha organitzat l'Associació de Dones Atzavara i el padrí de cerimònia ha estat l'escriptor i professor Vicent Sanz Arnau, qui ha donat la seua opinió sobre el llibre i n'ha fet un anàlisi exhaustiu. Ha destacat la visió femenina amb què estan escrites les històries i el seu realisme màgic. 


Les autores han explicat com es van conèixer i com va sorgir la idea d'escriure el llibre. Han avançat part del llibre, llegint fragments d'alguns relats. El públic s'ha quedat amb ganes de saber més i, per això, s'han volgut endur un llibre a casa. Tant és així, que s'han exhaurit tots els exemplars que hi havia a la sala.






Durant la presentació, els assistents han pogut vore les il·lustracions originals dels paisatges de Teresa Maria Bertral que apareixen al llibre. Santanach i Espelt s'han rodejat d'aquestes imatges, que els han fet sentir el caliu de la pròpia obra. A més de percebre l'afabilitat que comenten que els han transmès tant l'Associació de Dones Atzavara com l'Ajuntament de Traiguera, amb qui s'han sentit molt ben acollides. Mª Victoria Monroig s'ha encarregat de preparar una degustació de dolços i han acabat brindant amb cava.




Les presentacions continuaran durant els pròxims mesos. Les dates següents són: 29 de desembre a València i 20 de gener a Cerdanyola.

Més fotos al Facebook de De poble en poble

Facebook de 'Vides sobre vies'

divendres, 11 de setembre del 2015

“... Aquest llibre és d’aquelles coses que m’haguera penedit si no haguera fet.” “... És un d’aquells reptes necessaris.”

Maria Santanach i Mónica Espelt

Mónica Espelt (32) i Maria Santanach (41) van creuar les seues vides un bon dia i poc a poc la seua amistat es va traduir en un llibre de relats: 'Vides sobre vies', redactat amb les variants dialectals de les escriptores. Dues dones de diferent procedència i edat, que han sumat esforços per fer un dels seus somnis realitat. Actualment estan portant a terme la campanya de Verkami per poder finançar el seu projecte. Ara ens contaran com va començar tot i què han sentit durant el temps de creació del llibre i en finalitzar-lo.

1. Com va sorgir la idea?

Mónica: Durant uns anys, mentre estudiava el doctorat, feia molts viatges en tren, cada setmana n’agafava dos. Solia llegir o escoltar música durant el trajecte, fins que un dia de 2011 vaig començar a escriure els meus pensaments en una llibreta que sempre portava amb mi. A partir d’aquell dia, les històries no van parar, totes ambientades en converses de passatgers, en les anècdotes que em contava algun passatger que coneixia un dia i no tornava a vore, etc. Després vaig conéixer a Maria i vam descobrir que a les dos ens agradava l’escriptura. Ella també tenia històries escrites i guardades al calaix. Un dia, a Tarragona, vam decidir publicar-les.
Maria: Des d’adolescent m’ha agradat observar el món i transformar-lo en paraules. Potser per fer-lo una mica més bonic del que el percebien els meus ulls. Després, en els meus viatges en tren a la facultat i a la feina em vaig aficionar a captar les històries dels altres o a imaginar-me-les. Un dia vam coincidir amb la Mónica i xerrant xerrant, un vespre a Tarragona es va gestar aquest projecte.


2. Va marcar un abans i un després per a vosaltres?

Mónica: Per a mi sí. Hem dedicat temps i esforç però ha valgut la pena. La redacció i publicació d’aquest llibre és d’aquelles coses que m’haguera penedit si no haguera fet. Sempre m’haguera preguntat què podria haver passat si… Sé que vaig prendre una decisió encertada. 
Maria: Per a mi sí. Sóc filòloga i, tot i que m’agrada escriure, tinc un enorme respecte envers la llengua, per tant, ha estat un repte poder mostrar el que escric a d’altres persones. Hi ha hagut esforç i moltes hores invertides, però és un d’aquells reptes necessaris.

3. Cadascuna heu conservat el vostre dialecte. Heu tingut recomanacions de publicar-ho en una sola variant dialectal. Què significa per a vosaltres poder-ho fer?

Mónica: En el meu cas (dialecte valencià septentrional-tortosí de transició) significa una visibilització d’una manera de parlar. Es tendix a estandarditzar, i està molt bé en la majoria de casos, però la realitat lingüística al carrer és una altra. A mi em seduïa la idea d’escriure tal com parlo, dins la normativa, clar.
Maria: La llengua és un ens viu, que serveix per comunicar-nos, per tant, la realitat dialectal del nostre país s’ha de fer visible, perquè és el català real. Sovint hem trobat reticències pel fet de no optar pel català central estàndard, però precisament la riquesa d’una llengua rau en la seva diversitat. I, a diferència de la creença popular, la diversitat no implica incorrecció. Es pot mantenir la varietat dialectal de cadascú dins de la normativa gramatical. D’altra banda, penso que quan vols explicar històries en les quals es treballen emocions és molt complicat fer-ho en un dialecte “artificial”.

4. Com us financeu?

Mónica: Vam decidir fer una autoedició i finançar-mos a través de la web de verkami. ES pot accedir mitjançant l’enllaç: vkm.is/videssobrevies.

5. Quins mínims i màxims es poden aportar?

Mónica: Es pot aportar des de 5 euros i fins a 100 euros. Les recompenses són molt variades. Segons l’aportació, els mecenes es poden emportar des de postals amb les il·lustracions del llibre, llibretes i motxilles, fins a un berenar amb nosaltres dues.

6. Com ha sigut la feina d'autoedició? Des d'un primer moment heu parlat de treballar d'aquesta manera?
Mónica: En un primer moment vam pensar en editorials, però era complicat trobar-ne una que volguera mantindre els dos dialectes. Per això, als pocs mesos ens vam decantar per l’autoedició amb l’editorial Círculo Rojo.
 
7. Presentareu el llibre en diferents poblacions. Per quins llocs teniu previst començar? Per alguna raó en especial? En base a què heu elegit les poblacions o locals?

Mónica: Com que el llibre està escrit en català, la idea que tenim és presentar-lo a Catalunya i al País Valencià. A les illes també ens agradaria, si alguna llibreria estiguera interessada.

8. Com es pot adquirir el llibre? A través del verkami i de la vostra pàgina de Facebook (https://www.facebook.com/videssobrevies)?

Mónica: De moment, es pot adquirir fent una aportació al verkami. També, si algú està interessat, ens pot contactar per Facebook. En un futur pròxim, es podrà adquirir a través de la pàgina web de Círculo Rojo, a FNAC i també en versió ebook.
Maria: I també estem treballant per distribuir-lo en algunes llibreries petites de Catalunya i el País Valencià.

9. Com us sentiu al haver aconseguit tenir el vostre llibre, després de temps de feina?

Mónica: Satisfeta i contenta.
Maria: Satisfeta per la feina que hi ha darrere i el treball cooperatiu que representa la feina a quatre mans. Més enllà de la difusió que pugui tenir, és un repte fet realitat i això ja m’omple.

10. Ara a gaudir amb aquest projecte. Però, ja en teniu de nous en ment?

Mónica: Jo tinc algunes coses pensades, però de moment són només llavors. M’agradaria traduir Vides sobre vies al castellà.
Maria: La traducció al castellà és un anhel compartit. No sé si hi haurà més llibres, però sí que tinc clar que mai no deixaré d’escriure. És una passió.

 

dilluns, 6 de juliol del 2015

“A les JMEP d'Ulldecona pots fer concerts més complexos i més lliures”


XARIM ARESTÉ (32), va estar al capdavant de Very Pomelo, i a la seua llista d'experiències es troben Sanjosex, Paul Fuster, Gerard Quintana i Maika Makovski, entre d'altres. A més, es va convertir en un Sopa més a la gira de Sopa de Cabra de 2011.
Actualment està fent concerts amb la seua banda. I, aquest any, no només es presenta amb nou disc a la butxaca, sinó que s'ha atrevit amb un llibre de poesia.
Ens ha visitat a les Jornades Musicals a l'Ermita de la Pietat (JMEP) d'Ulldecona, on ens ha contat tots els projectes que té entre mans i ha mostrat l'entusiasme per seguir creant i evolucionant.

1. No és la teua primera vegada a les JMEP d'Ulldecona, ja vas actuar amb altres grups, com Very Pomelo... Sí, he perdut el compte ja. Igual em sembla que n'he fet més dels que he fet [rialles]. I què sents actuant ací? Com vius l'ambient especial que es genere? Com definiries aquestes jornades? La veritat és que com saps que és un lloc on la gent que ve no ve de pas, sinó que ve a escoltar música, fa que ho enfoques diferent ja. Avui ho comentàvem, és un lloc on jo tinc la sensació que s'ha de ser molt generós, enfocar-ho com un concert llarg, per exemple. Un concert on pugue haver molta llibertat, on puguen passar coses. Al contrari d'un festival, on has d'estar més dinàmic perquè hi ha menys dinàmiques. Com que és més un xorro, no hi ha tants matisos. Aquí, com que la gent està més escoltant, pots concentrar-te més amb els detalls i fer un concert més complex i més lliure. 

2. Vas aconseguir per fi fer tots els concerts amb els Pomelos que necessitaves per acomiadar-vos com tocava? No, no... de fet l'últim concert oficial que vam fer els Pomelos va ser aquí i no n'hem fet cap més. I teniu prevista alguna cosa? Està previst que sigue imprevist. [rialles] Si sorgix sorgirà... Sí, suposo que sí, no n'hem parlat. Però avui els Pomelos estan aquí amb mi, així que... 

3. Has actuat en diferents grups. Què t'aporte cadascun? Quins moments viscuts recordes? Per a mi és fonamental, o sigui, la gent amb qui he tocat és la que més m'ha influenciat realment. M'agrade molt James Brown, però abans diria Paul Fuster, o la Maika Makovski o Sanjosex, que un d'aquests. Que igual van ser els que em van posar dins la música..., però coneixes músics tant bons com aquests que porto a la banda, com són El Miquel Sospedra, L'Ermengol Mayol, El Pep Garau, El Ricard Sohn, són músics tan bons que... Jo sóc autodidacta i aprenc, sóc una esponja i intento agafar el millor de cadascun. Et rodeges de bons músics i vas creant i aprenent, no? Sí, tinc sort que amb els amics amb qui he anat fent els últims anys tots són músics fabulosos. Ha sigut una sort perquè he pogut aprendre directament d'ells. 

 4. El teu nou disc, 'La Rosada', marque un cert canvi amb el teu anterior, 'Lladregots'. Has
treballat les cançons de forma diferent, els has donat un altre toc. Amb més detalls, instruments, més poètic fins i tot... Sí, però en realitat és molt semblant. De contingut, és molt semblant. Són cançons que he fet jo i tampoc tinc una visió tant diferent de la que tenia abans. El que sí que he fet ha sigut currar-m'ho més. Hem intentat que les cançons pogueren anar més enllà de lo que jo ho havia portat, amb les meues mancances, perquè ho feia a casa. I aquest cop, amb l'ajuda d'ells, hem pogut fer un disc més elaborat. Hem tingut més mitjans, no gaire més però... ara tenim un altre micro. Sempre en tenia un només. I ara ja en tens dos. [rialles] Realment ha sigut molt casolà també. Canvie que ha sigut un treball més col·lectiu, perquè l'altre disc l'havia fet jo sol i ara hi ha més música.

5. Al teu nou disc l'acompanya un altre de regal: 'Cine Ebro', disc que porta el nom del cinema on el teu avi era projeccionista. Són peces que podrien teixir una banda sonora especial? Sí, em va quallar. Aquest disc feia deu anys que el portava fent, d'alguna manera. Volia fer-lo amb aquest esperit, però no hi estava concentrat. Com que faig moltes cançons, moltes es queden en calaixos i, de sobte, vaig ficar el cap allà i hi havia... tela marinera! I vaig decidir fer aquest disc. Al començament hi havia 30 cançons, al final s'ha quedat amb 17 perquè no calie atabalar tampoc [rialles]. Però estic content d'ell perquè, com que està gravat amb tant de temps diferent, hi ha molta diferència entre una cançó i una altra, molta. A tots els nivells. Clar, tu tampoc estaves igual fa uns anys que ara, tot canvie. Sí, ni tenia els mateixos instruments, ni els mateixos equips ni les mateixes ganes. Ni la mateixa forma de pensar a lo millor... Sí, si de un dia a un altre ja canvie, imagina't! Per mi és guai això, jo l'escolto i realment viatjo. Imagino que a algú altre igual no li diu res això, però a mi em transporte. 



6. Als concerts 'A cau d'orella' amb Gerard Quintana buscàveu la proximitat amb el públic i la vau aconseguir. En una entrevista a Naciodigital.cat (10/04/15) Gerard Quintana parlava d'aquests concerts com: “ una forma de trencar parets, motllos i murs”, que els feien especials. Tot i que en un dels vostres concerts, a Sabadell , alguns espectadors el que tenien ganes era de trencar pilars, perquè no us podien vore. Hi havia moltes columnes al lloc aquell i els va molestar... No sé si molestar exactament. Era un lloc molt especial, però no hi havia visibilitat des de totes les taules. Sí, és difícil. Al final és curiós perquè els llocs on més he gaudit així de connexió amb el públic han sigut els que no eren llocs per fer concerts. A casa d'algú... o a una ermita. Saps? Més que a sales de concerts. Quan toques a festivals o llocs més grans realment coste molt tindre una comunicació. Jo estic ja cansat d'anar de concerts, no vaig mai a concerts de rock, m'avorreixo. No t'agraden els llocs on hi ha molt de públic? No perquè em sento envaït a nivell sensorial i no m'ho passo bé. En canvi, si vaig a un lloc que puga estar, com jo dic, “de tranquis” i gaudir perfectament de la persona, de la música i... Es sol crear un clima molt curiós entre la gent que hi ha allà, perquè són desconeguts però que estan visquen la mateixa cosa. La gent acabe fent-se amiga. No sé què collons passe, però el públic és amable entre ell i això fa que sigue molt bonic al final. 

7. El teu primer llibre, és un llibre de poesia: “Catacumba Umbilical”. Quan t'ho van proposar, no et veies en cor. Com et van convèncer? Bé, jo em sentia intrús, com en un món que no era el meu, el de la poesia. Jo el respecto molt i no sóc gaire llegit, no tinc gaire cultura en aquest sentit, em feia vergonya, saps? No tenia seguretat. 

8. Bé, però, al final, no estaves tan lluny del món de la poesia, escrivint lletres per a les teues cançons. No... Té relació. Mira, no se m'havia passat pel cap. Quan m'ho van oferir vaig trobar que era un repte guai, però em feia pànic. I encara me'n fa quan hi penso. A més, ja escrivies poemes. No? Sí, jo n'he escrit sempre. Al final hi ha pocs dels que havia escrit. Casi tots els vaig fer a partir de que m'ho van dir. M'ha agradat sempre escriure, sempre vaig en un bloc amunt i avall. Però en cap moment havia pensat d'ensenyar-se'ls a ningú. Vas amb el tren, per exemple, i vas fent. T'ho van proposar perquè sabien que n'escrivies? No, m'ho van dir perquè els agradaven les meues cançons i van pensar que ho faria bé. 

9. Divendres vau estar al Festival de Poesia de Caldes d'Estrac, amb Quintana i Fuster. Com vau viure l'experiència? No t'ho sabria dir. És diferent de tot el que heu fet fins ara, no? Vau recitar o què vau fer? No sabria com explicar-t'ho [rialles]. No sabíem què anàvem a fer. Bé, ho sabíem, més o menys, però vam acabar fent una altra cosa molt diferent. O siga, que al final us vau posar a improvisar. Sí, va ser molt improvisat. Com que ens coneixem tant... no sé, és estrany. Hi ha hagut gent que m'ha dit que va ser increïble, però jo hi havia moments que pensava: “ostia puta què fem?!”. Va ser molt extrem. Va ser UNA experiència. No sé si bona o dolenta. 

10. Ara estàs de concerts amb la teua banda, també continues amb Gerard Quintana... Sí. En aquesta gira ja no estaràs amb Sopa de Cabra... No, estaré només a la gravació del disc. Què més portes entre mans? Tinc moltes ganes de fer coses, la veritat és que sí. De fer sinergies amb amics que he fet, que no he pogut tocar amb ells encara. Però res concret, el que tinc ganes ara és... M'encantarie marxar de Catalunya. Marxar a fer concerts i... Sí, a tocar fora. M'agradaria molt, perquè penso que val la pena. En solitari? Amb algun músic d'allà? O no t'ho has plantejat? Sí, hi ha diferents històries, amb gent d'aquí... No sé. Com que no ho hem fet mai, encara no sabem com fer-ho. Però ho volem fer. Sí, necessitem ajuda. Necessiteu ajuda? Sí, jo necessito ajuda perquè, jo sol, què he de fer? Jo estic amb la música. Si m'he de posar a tocar per telèfon a un bar de Berlín, ho veig costa amunt. Seria conèixer algú que volgués fer un intercanvi, com que ja tingués la feina feta. Necessites ajuda a nivell de contactes fora, llavors. Sí. 

11. Què tal si acabem fent una reflexió? Creus que el món ha perdut la seua essència? Que moltes persones estan cansades, perdudes, que el materialisme ha guanyat, que la negativitat envaeix... O, per el contrari, ja l'estem tornant a trobar aquesta essència? Jo crec que aquest moviment és el que ha mogut el món sempre. Tots hem pensat que era nou, però és tan antic com la vida mateixa. És una lluita de forces. Sí que es veritat que venim d'un temps de molt confort i de poca reflexió, no? I ara al menys s'està reflexionant. I clar, el primer moment que et fas preguntes, t'ensorres. Perquè, si no estàs acostumat a fer-te preguntes, és fàcil ensorrar-te. Perquè és difícil molts cops trobar llums. Jo no sóc optimista especialment. No eres optimista? No especialment. Però estic lluitant per ser-ho, eh? Veig que estic educat per no ser optimista també i que el món és com el vols veure. I jo em veig com si estigués en mig d'una guerra, saps? I igual no és veritat i només ens ho fan creure. No ho sé. Però sí que estem cansats, sí. Hem de fer alguna cosa. 


Trobareu més fotos al següent enllaç: http://on.fb.me/1I0sdzs 

dimecres, 27 de maig del 2015

1r Premi Concurs de Periodisme Lluís Millan 2014

La Ràpita, tastets de mar i muntanya

Ens endinsem en la gastronomia de Sant Carles de la Ràpita fent un recorregut pels seus indrets




Des d'una perspectiva forana, sempre hem identificat la Ràpita amb el sinònim de la bona cuina i la bona matèria primera marina. Però no és només això, es tracta d'un lloc privilegiat, on la muntanya i el mar es fusionen, un lloc que fa les delícies de qualsevol caminant. Amb una situació excel·lent, a l'extrem sud del Parc Natural del Delta de l'Ebre.

Un bon dia vaig arribar amb la maleta al carrer Lluís Millan i la curiositat em va portar a no quedar-me en el dubte de qui era aquest senyor. Vaig fer una recerca ràpida i me'n vaig adonar que va ser un personatge important per al poble i per al seu periodisme. Així que vaig anar més enllà, decidida a conèixer més d'ell i d'aquest poble que m'ha acollit, aprofundint en una de les meues passions: la gastronomia.
Impregnar-me de l'olor a mar i impressionar-me
recorrent les seues muntanyes”

El destí m'ha portat a viure aquí, a gaudir d'aquestes vistes i a impregnar-me de l'olor del mar, a abraçar-me amb la seua brisa i a impressionar-me mirant i recorrent pas a pas les seues muntanyes. També a provar els plats que els restauradors preparen als seus fogons amb els productes autòctons. En definitiva, a descobrir el territori a la meua manera i a gaudir amb la seua gent.
Entre les seues muntanyes ens crida l'atenció la Foradada. Així que decidim pujar-hi i ens trobem amb una calma exquisida i unes vistes infinites. Es respira pau i harmonia. És ben cert que és un regal per a tots els sentits. Un racó per perdre's i on carregar energia, des d'on s'observa una magnífica panoràmica del Delta de l'Ebre, els arrossers i els pobles.



En baixar, un Vermut Rapitenc ens espera per calmar el paladar. Una evolució d'aquella beguda que les dones dels mariners els portaven antigament al port quan aquests tornaven de pescar. Un vermut de garrafa que s'allargava amb un poc de sifó i que s'ha traslladat a la restauració local.
Aquest licor ens obri l'apetit i ens convida a visitar els restaurants, on ens esperen amb els braços oberts per preparar plats com: ortigues arrebossades amb farina de panís; braç de polp a la brasa, fumat amb llenya de garrofer; i corona de llenguado farcida de verdures i brandada de bacallà, acompanyada d'una crema de gamba roja, que ens presenten Jordi i Joan Enric Vidal, restauradors del municipi. També trobem altres plats com el típic arrossejat o combinacions delicioses preparades amb l'arròs cultivat al Delta de l'Ebre. 
Te n'adones llavors que productors i restauradors gaudeixen del seu treball i això es veu reflectit en el resultat final.
Comprovem de primera mà que modernitat i tradició es barregen a les cuines dels restaurants de la ciutat en una mescla perfecta on, sense oblidar els menjars “de tota la vida”, es dóna pas a una cuina d'avantguarda. No és gens estrany, per tant, que La Ràpita fos nomenada Capital gastronòmica de les Terres de l'Ebre, ja que l'avalen la qualitat dels productes alimentaris i la dedicació dels restauradors.
Destaquen el peix i el marisc frescs, però sense deixar de banda els arrossos de la terra; que es combinen amb la flor de sal artesanal i els olis DO de les Terres de l'Ebre. Tots ells productes sostenibles i de proximitat. En definitiva, productes frescos i de la terra.
No ens podem oblidar de fer una passejada pel mar. La pesca de la zona és molt diversa,
però el marisc més autòcton el formen els llagostins, els musclos, les ostres i les cloïsses. Pel que fa al peix, destaquen el llobarro, el llenguado, l'orada i l'anguila, entre d'altres.
Els pescadors surten cada matinada al mar i després d'una dura jornada de treball, tornen carregats, si el temporal ho permet, perquè puguem gaudir d'aquest peix i marisc fresc cada dia. Com a mètode de pesca utilitzen majoritàriament l'arrossegament de fons, però també trobem algunes barques més menudes que pesquen amb tremall o palangre. Fent un cop d'ull pel port, veus com arriben, encara amb sal al rostre, amb una captura que es caracteritza per la seua riquesa en varietat. Estan cansats, però encara guarden temps per explicar-te amablement com ha anat el dia i se'ls il·luminen els ulls en parlar-te de captures passades de peixos guineu que pesaven fins a 180kg. Fins i tot, pensen que el seu treball no és dur i això es deu a que ho fan amb il·lusió i passió. Un exemple d'aquesta dedicació n'és el patró de barca Josep Moras.
Les ganes de promoure la gastronomia
del territori s'han vist des de tots els sectors”

I com que tota aquesta riquesa de productes s'ha de donar a conèixer perquè tothom els puga degustar, les ganes de promoure la gastronomia del territori s'han vist des de tots els sectors. Des de la Confraria de Pescadors Verge del Carme van impulsar el projecte Pesca Ràpita que -tot i que avui dia no segueix vigent com en els seus orígens “per problemes logístics que feien difícil arribar el producte al consumidor”, tal com ens explica Joan Balaguer, secretari de la Confraria- els va portar a guanyar el 'Premi d'Agricultura Ramaderia i Pesca Montsià & Nnova', concedit pel ple del Consell Comarcal del Montsià. A més, avui en dia segueixen tenint un servei de comandes telefòniques, que fa més còmoda la compra del consumidor. Per la seua banda, la Regidoria de Turisme impulsa la gastronomia a través d'activitats dedicades als productes més apreciats de la Ràpita. Trobem, per exemple, les Jornades Gastronòmiques de la Galera i l'Ostra, un plaer d'hivern, des de febrer fins a març; ja de cara a la primavera, a l'abril, ens xuclem els dits amb la Jornada Gastronòmica de l'Escamarlà; i ja endinsats en l'estiu, a juny, tenim una Ruta del Tast per seguir; un estiu que acabarem plaentment amb la Jornada del Polp i de l'Arròs de setembre i, ja per arribar a la tardor amb bon sabor, de novembre a desembre podem visitar les Jornades del Llagostí. I fins reprendre la roda gastronòmica al febrer, no deixarem de delectar-nos amb les delícies locals.

Aquestes diades han anat agrupant restauradors i productors agroalimentaris de les Terres de l'Ebre i, fruit d'aquesta unió, ha nascut i ha anat creixent amb els anys el Col·lectiu Cuina de la Ràpita- Delta de l'Ebre. L'objectiu d'aquesta agrupació és fomentar les principals activitats econòmiques de la ciutat: el turisme i la gastronomia.
Aquest projecte, que va impulsar l'Ajuntament i que va apadrinar el crític gastronòmic Pep Palau, ha permès la promoció tant estatal com internacional de la cuina rapitenca i dels seus productes, anant de la mà de l'Agència Catalana de Turisme.
Per finalitzar, no podem acabar la ruta sense tastar el licor característic de les Terres de l'Ebre: el licor d'arròs. Podem triar entre diferents graduacions i sabors, des del licor crema d'arròs fins al licor d'arròs amb herbes, passant pel licor d'arròs amb figues i el licor d'arròs bomba. Acabem així, brindant per les vistes, els sabors i l'amabilitat de la gent que ens hem anat trobant pel camí en el nostre recorregut per Sant Carles de la Ràpita.

Elsa Espelt Ripoll