“... Aquest llibre és d’aquelles coses que m’haguera penedit si no haguera fet.” “... És un d’aquells reptes necessaris.”

Maria Santanach i Mónica Espelt

Mónica Espelt (32) i Maria Santanach (41) van creuar les seues vides un bon dia i poc a poc la seua amistat es va traduir en un llibre de relats: 'Vides sobre vies', redactat amb les variants dialectals de les escriptores. Dues dones de diferent procedència i edat, que han sumat esforços per fer un dels seus somnis realitat. Actualment estan portant a terme la campanya de Verkami per poder finançar el seu projecte. Ara ens contaran com va començar tot i què han sentit durant el temps de creació del llibre i en finalitzar-lo.

1. Com va sorgir la idea?

Mónica: Durant uns anys, mentre estudiava el doctorat, feia molts viatges en tren, cada setmana n’agafava dos. Solia llegir o escoltar música durant el trajecte, fins que un dia de 2011 vaig començar a escriure els meus pensaments en una llibreta que sempre portava amb mi. A partir d’aquell dia, les històries no van parar, totes ambientades en converses de passatgers, en les anècdotes que em contava algun passatger que coneixia un dia i no tornava a vore, etc. Després vaig conéixer a Maria i vam descobrir que a les dos ens agradava l’escriptura. Ella també tenia històries escrites i guardades al calaix. Un dia, a Tarragona, vam decidir publicar-les.

Maria: Des d’adolescent m’ha agradat observar el món i transformar-lo en paraules. Potser per fer-lo una mica més bonic del que el percebien els meus ulls. Després, en els meus viatges en tren a la facultat i a la feina em vaig aficionar a captar les històries dels altres o a imaginar-me-les. Un dia vam coincidir amb la Mónica i xerrant xerrant, un vespre a Tarragona es va gestar aquest projecte.

2. Va marcar un abans i un després per a vosaltres?

Mónica: Per a mi sí. Hem dedicat temps i esforç però ha valgut la pena. La redacció i publicació d’aquest llibre és d’aquelles coses que m’haguera penedit si no haguera fet. Sempre m’haguera preguntat què podria haver passat si… Sé que vaig prendre una decisió encertada. 
Maria: Per a mi sí. Sóc filòloga i, tot i que m’agrada escriure, tinc un enorme respecte envers la llengua, per tant, ha estat un repte poder mostrar el que escric a d’altres persones. Hi ha hagut esforç i moltes hores invertides, però és un d’aquells reptes necessaris.

3. Cadascuna heu conservat el vostre dialecte. Heu tingut recomanacions de publicar-ho en una sola variant dialectal. Què significa per a vosaltres poder-ho fer?

Mónica: En el meu cas (dialecte valencià septentrional-tortosí de transició) significa una visibilització d’una manera de parlar. Es tendix a estandarditzar, i està molt bé en la majoria de casos, però la realitat lingüística al carrer és una altra. A mi em seduïa la idea d’escriure tal com parlo, dins la normativa, clar.

Maria: La llengua és un ens viu, que serveix per comunicar-nos, per tant, la realitat dialectal del nostre país s’ha de fer visible, perquè és el català real. Sovint hem trobat reticències pel fet de no optar pel català central estàndard, però precisament la riquesa d’una llengua rau en la seva diversitat. I, a diferència de la creença popular, la diversitat no implica incorrecció. Es pot mantenir la varietat dialectal de cadascú dins de la normativa gramatical. D’altra banda, penso que quan vols explicar històries en les quals es treballen emocions és molt complicat fer-ho en un dialecte “artificial”.

4. Com us financeu?

Mónica: Vam decidir fer una autoedició i finançar-mos a través de la web de verkami. ES pot accedir mitjançant l’enllaç: vkm.is/videssobrevies.

5. Quins mínims i màxims es poden aportar?

Mónica: Es pot aportar des de 5 euros i fins a 100 euros. Les recompenses són molt variades. Segons l’aportació, els mecenes es poden emportar des de postals amb les il·lustracions del llibre, llibretes i motxilles, fins a un berenar amb nosaltres dues.

6. Com ha sigut la feina d'autoedició? Des d'un primer moment heu parlat de treballar d'aquesta manera?
Mónica: En un primer moment vam pensar en editorials, però era complicat trobar-ne una que volguera mantindre els dos dialectes. Per això, als pocs mesos ens vam decantar per l’autoedició amb l’editorial Círculo Rojo.

 

7. Presentareu el llibre en diferents poblacions. Per quins llocs teniu previst començar? Per alguna raó en especial? En base a què heu elegit les poblacions o locals?

Mónica: Com que el llibre està escrit en català, la idea que tenim és presentar-lo a Catalunya i al País Valencià. A les illes també ens agradaria, si alguna llibreria estiguera interessada.

8. Com es pot adquirir el llibre? A través del verkami i de la vostra pàgina de Facebook (https://www.facebook.com/videssobrevies)?

Mónica: De moment, es pot adquirir fent una aportació al verkami. També, si algú està interessat, ens pot contactar per Facebook. En un futur pròxim, es podrà adquirir a través de la pàgina web de Círculo Rojo, a FNAC i també en versió ebook.

Maria: I també estem treballant per distribuir-lo en algunes llibreries petites de Catalunya i el País Valencià.

9. Com us sentiu al haver aconseguit tenir el vostre llibre, després de temps de feina?

Mónica: Satisfeta i contenta.

Maria: Satisfeta per la feina que hi ha darrere i el treball cooperatiu que representa la feina a quatre mans. Més enllà de la difusió que pugui tenir, és un repte fet realitat i això ja m’omple.

10. Ara a gaudir amb aquest projecte. Però, ja en teniu de nous en ment?

Mónica: Jo tinc algunes coses pensades, però de moment són només llavors. M’agradaria traduir Vides sobre vies al castellà.

Maria: La traducció al castellà és un anhel compartit. No sé si hi haurà més llibres, però sí que tinc clar que mai no deixaré d’escriure. És una passió.