Nete Vericat (40) és el coordinador de les Jornades Musicals de l’Ermita de la Pietat d’Ulldecona (JMEP). En trobar feina com a Tècnic mixt de Turisme i Patrimoni, va crear la primera edició perquè necessitava cobrir les seues necessitats musicals al municipi. Les ganes de tirar el projecte endavant han permès que aquest hagen arribat ja a la seua desena edició.
– Enguany es celebre la desena edició de les JMEP, com va sorgir la idea?
Va sorgir per avorriment. Jo vivia a Barcelona, vaig estudiar història, però com no treballava en el meu camp, vaig començar a treballar en el tema del management musical, gires i també amb premsa musical. Aquí a Ulldecona vaig trobar feina relacionada amb els meus estudis, però musicalment m’avorria. Així que vaig muntar les Jornades. - Vas vore que et faltava alguna cosa i et vas llençar a crear-la. Sí, i no hi havia cap voluntat de que arribarem als 10 anys ni res, va ser perquè m’avorria [rialla]
Va sorgir per avorriment. Jo vivia a Barcelona, vaig estudiar història, però com no treballava en el meu camp, vaig començar a treballar en el tema del management musical, gires i també amb premsa musical. Aquí a Ulldecona vaig trobar feina relacionada amb els meus estudis, però musicalment m’avorria. Així que vaig muntar les Jornades. - Vas vore que et faltava alguna cosa i et vas llençar a crear-la. Sí, i no hi havia cap voluntat de que arribarem als 10 anys ni res, va ser perquè m’avorria [rialla]
– L’objectiu és reunir diferents estils musicals, per crear l’energia del directe, que porte al feedback entre musics i espectadors?
Principalment això. Jo sempre he trobat que la música en directe és un moment irrepetible, lo directe és efímer i és una vivència, una experiència, com una comunicació entre dos actors: l’artista i el públic. El que a mi sempre m’ha agradat dels directes és que hi ha una connexió directa i es crea aquest feedback, que jo li dic ‘LA VIBRACIÓ’ i se sent, se nota, i m’encanta gaudir-la i vore que hi ha gent que també la gaudix i que els músics també ho agafen.
Principalment això. Jo sempre he trobat que la música en directe és un moment irrepetible, lo directe és efímer i és una vivència, una experiència, com una comunicació entre dos actors: l’artista i el públic. El que a mi sempre m’ha agradat dels directes és que hi ha una connexió directa i es crea aquest feedback, que jo li dic ‘LA VIBRACIÓ’ i se sent, se nota, i m’encanta gaudir-la i vore que hi ha gent que també la gaudix i que els músics també ho agafen.
– L’espai dels concerts és immillorable: unes vistes espectaculars i un bon estar a l’aire lliure.
Sí, és així. És un lloc molt idíl·lic que està fora del concepte de concerts. Però, a part d’això, al ser el director del Centre d’Art Rupestre, he estat molt de temps allí i veig que les pintures rupestres són el reflex d’una cultura, que va viure allí milers d’anys, que ho tenien per a realitzar els seus rituals, per a fer els seus intercanvis culturals… en veritat me poso a pensar què és l’ermita avui en dia i és exactament el mateix. O siga, lloc de referència religiosa, però també cultural, un lloc com molt màgic. Jo sóc completament ateu, però l’ermita que no ens la toquen perquè és una cosa que portem dins. I tenia clar que la música allí funcionaria per l’espiritualitat, el cant, eixa expressió cultural… Ara perquè veem eixa diferència entre religió i cultura, però antigament cultura, religió i rituals sempre han anat completament lligats. Rituals, litúrgia, les formes de vore el món. Han passat 8000 anys des de llavors, però l’espai continua tenint la mateixa potencia.
- Aquesta integració en un espai religiós sobte la primera vegada que ho visites. Sorprèn que mentre la gent gaudix del concert pot trobar-se, fins i tot per error, dins l'església, i vore's envoltat per un ambient tan diferent del que té fora. Com tu ens expliques, podem entendre que tot està lligat. Però no és el més habitual anar a concerts no religiosos i trobar-te amb una església oberta al públic.
Sí, és així. És un lloc molt idíl·lic que està fora del concepte de concerts. Però, a part d’això, al ser el director del Centre d’Art Rupestre, he estat molt de temps allí i veig que les pintures rupestres són el reflex d’una cultura, que va viure allí milers d’anys, que ho tenien per a realitzar els seus rituals, per a fer els seus intercanvis culturals… en veritat me poso a pensar què és l’ermita avui en dia i és exactament el mateix. O siga, lloc de referència religiosa, però també cultural, un lloc com molt màgic. Jo sóc completament ateu, però l’ermita que no ens la toquen perquè és una cosa que portem dins. I tenia clar que la música allí funcionaria per l’espiritualitat, el cant, eixa expressió cultural… Ara perquè veem eixa diferència entre religió i cultura, però antigament cultura, religió i rituals sempre han anat completament lligats. Rituals, litúrgia, les formes de vore el món. Han passat 8000 anys des de llavors, però l’espai continua tenint la mateixa potencia.
- Aquesta integració en un espai religiós sobte la primera vegada que ho visites. Sorprèn que mentre la gent gaudix del concert pot trobar-se, fins i tot per error, dins l'església, i vore's envoltat per un ambient tan diferent del que té fora. Com tu ens expliques, podem entendre que tot està lligat. Però no és el més habitual anar a concerts no religiosos i trobar-te amb una església oberta al públic.
Jo ho veig tot igual, perquè ho veig des d’un punt de vista neutre, ja que no tinc cap creença religiosa. Com naixen les religions, els sentiments culturals? Doncs naixen d’una tradició i també perquè hi ha llocs que són per a això i que sempre seran per a això.
– A les Jornades es respire molt bon ambient… Com creus que s’ha aconseguit? S’ha fet alguna cosa o simplement ha sorgit?
Va estar buscat. Des del primer moment sempre he entès la música com una cosa molt oberta, però que hi ha que buscar a la gent que de veritat tinga curiositat. No ens cenyim a tipus de gent ni a estils, sinó que la curiositat es té i punt. Pots tindre 10 anys, 25, ser una persona gran…com ser un rocker, un modernillo gafapasta, i estar allí tots junts i crear un ambient perquè es té curiositat per la música. Nosaltres mai hem fet publicitat a l’engròs, sempre fem campanya a llocs on sabem que podem trobar públic potencial. I com tenim un pressupost bastant ridícul, ens ha anat molt bé, perquè ens hem dedicat a captar aquest tipus de públic poquet a poquet i s’ha aconseguit. I des de que es paga l’entrada el tipus de públic s’ha filtrat més encara. Això és satisfactori per a tots, perquè la gent, al sentir que té moltes coses en comú amb la gent que l’envolta, es senten còmodes, lliures, parlen, es relacionen, somriuen. Quan entres allí pareix que els problemes de la gent desapareguen.
– Però tot açò no seria possible enguany sense el Superheroi Lo Venjador de les Jornades. Aquell d‘enigmàtica màscara cornuda i extraordinaris poders, mitges de lycra, capa voladora i calçotets de borreguet. No és així?
Síi! [rialla] Fem campanyes de micropatrocini perquè amb el pressupost que tenim i amb el preu que fem pagar de l’entrada, no podem acabar de cobrir totes les despeses. El primer any vam explicar que la cultura gratuïta no és que s’havia acabat, sinó que havia sigut com una espècie de gran mentira que estava passant factura al sector cultural. La cultura està totalment destruïda. Si volem fer les coses hem de fer com abans, és a dir, qui alguna cosa vol alguna cosa li costa, per mínim que sigue. Llavors, era una forma de dir: necessitem que la gent participe als nostres micropatrocinis sabent què hi ha. Però el segon i el tercer any no pots tornar a repetir el mateix. Així que, com tenim molt de sentit de l’humor ens anem inventant personatges.
– Demanàveu 2200€ al Verkami, però heu aconseguit 3226€. És suficient per no tenir pèrdues?
Sempre demanem menys del què necessitem, perquè volem arribar a l’objectiu, després sempre l’acabem superant. És important per a nosaltres que faça bon temps, que hi haja un equilibri entre els concerts, perquè només que un dia no vage bé, tenim pèrdues. Nosaltres som una associació, l’ajuntament també ens dona tot el suport possible, però anem a no perdre diners, no a guanyar-ne. Quan s’acaben les Jornades sabrem si hem tingut pèrdues o no.
– Tots els que col·laboren econòmicament tenen recompensa directa.
Sí! Entrades, ninots de peluix, botelles d’oli, dinars, llibres que ens dona la biblioteca…, tot el que podem. En veritat molta gent després no ve ni a buscar-ho, perquè participen perquè creuen en el projecte i ja no venen a emportar-se’ls.
– Només fa 3 anys que es fa aquesta campanya. Com us finançàveu abans?
Abans l’entrada era gratuïta i tot el que es generava al bar, perquè ho gestionàvem mitjançant una S.L. municipal, tot era per cobrir costos. A més, comptàvem amb una subvenció de la Generalitat, que encara existix, però la de l’any passat porta un any i mig de retard i la d’enguany encara no ha sortit la convocatòria. Així que ho vam haver de reorientar tot: va desaparèixer la S.L., la gestió del bar ara és privada, ho porta Àngel i també invertix,… per tant el pressupost es basa en això: la inversió del bar, el micropatrocini, la venda d’entrades i si cau algun tipus d’ajut de la Generalitat.
-Per tant, no teniu garantia de poder comptar amb la subvenció, ho heu d’organitzar com si no existira. Clar, no sabem si la cobrarem. Però aquesta inseguretat per falta de recursos et porte a donar-li voltes al cap i a buscar solucions. De totes formes, després ve l’Estat i, en lloc de donar-te solucions o ajudes, et fiscalitza el micropatrocini.
-Per tant, no teniu garantia de poder comptar amb la subvenció, ho heu d’organitzar com si no existira. Clar, no sabem si la cobrarem. Però aquesta inseguretat per falta de recursos et porte a donar-li voltes al cap i a buscar solucions. De totes formes, després ve l’Estat i, en lloc de donar-te solucions o ajudes, et fiscalitza el micropatrocini.
– Reuniu diferents gèneres musicals, busqueu un equilibri entre ells, que no predomine més un estil que un altre? En què us baseu per triar els grups que tocaran a cadascuna de les Jornades?
El que fem és escoltar molta música, uns grups porten a uns altres, unes propostes te guien. Som molt oberts a l’hora de triar, sempre i quan no forme part de gustos majoritaris, de circuits comercials establerts i de grups famosos. Ens ho han ofert moltes vegades i no és el que volem. Busquem la creativitat, les propostes que venen des de baix. Des de moviments underground fins a coses realment independents. ‘The Pepper Pots’, per exemple, ens poden dir que és un grup famós, però es guanyen la vida a gires internacionals, no aquí. La majoria de grups que portem no els coneix ningú i la idea és eixa, sorprendre a la gent que ve als concerts.
– Què va sorgir abans, les JMEP o l’Associació JMEP?
Les jornades. En veritat jo porto molts anys dins del mundillo musical i muntant coses, la gent de l’equip de so també, tenen grups i als anys 90 muntaven molts concerts. Som els mateixos: Jordi, Pau, Laura, Maite. La idea era generar coses per combatre l’avorriment.
– Ja hem pogut moure’ns al ritme de ‘Guillamino & The Control Z’s’, ‘The Sligngshots’ i ‘The Pepper Pots’. Hem gaudit de l’actuació dels ‘Xiqüelos i Xiqüeles del Delta’ i hem participat en la gravació d’imatges per al pròxim videoclip de ‘Pepet i Marieta’… i el que ens quede fins al 7 de setembre.
Sí, i el que ens quede!El 29 de juny tenim activitat doble, hem fet una col·laboració amb Lo Pati d’Amposta, que és un Centre d’art Contemporani de les Terres de l’Ebre i farem allí una interacció musical. Ja vam fer també un taller de música electrònica per a xiquets que va estar molt bé. La interacció serà a les 12h amb ‘Esperit!’ un home d’orquestra lliure -a mi m’encanta!- cada concert és diferent, és irrepetible.. i ho fa retroalimentant-se amb un artista plàstic, que es diu Andreu Garcia -que també és imprevisible. El públic, mitjançant un hashtag que posarem a twitter, també podrà anar dient la seua. D’això s’espera la imprevisibilitat, que surta alguna cosa que siga nova. Després, per la tarde, tenim a ‘Moya Kalongo’ que ens encanta, ja van vindre a l’ermita.
– Per tant, amb tot el que ens has explicat, quina creus que és la clau de l’èxit?
Jo crec que són tres factors: l’ermita, que és el nexe, l’espai que fa que es cree aquesta vibració; el tipus de música i el tipus de públic. -El dia no influeix també? El fet de fer-ho en diumenge? Ah, sí. Jo crec que sí. -Perquè en dissabte potser ja hi ha més esdeveniments… Sí, divendres i dissabte sempre et coincidixen en alguna cosa. En diumenge ens ha coincidit amb finals de mundials, Eurocopes, un Barça-Madrid. -Però és tan diferent el futbol de les Jornades, que potser el públic que capten no és el mateix. Sí, és diferent. Segur que ens agafen una mica de públic, però no ens importa. És diferent, però és igual, el diumenge per la tarde és un moment de out, molta gent el que fa és apagar el cervell i es dedica a posar-se al sofà o a fer qualsevol cosa que no implique pensar. I si damunt t’ho pots passar d’allò més bé a l’ermita, enriquint-te culturalment i ballant… buah! Els dilluns sempre són més lúcids.
– Per què animaries a la gent a que visite les Jornades?
Jo animaria a la gent a que vage a les jornades si té curiositat musical, si no tenen complexos, si creuen en la música en directe, no com un discjòquei, que es pot gaudir igualment, però no hi ha res orgànic, és un aparell electrònic. I no tinc res en contra de la música electrònica. Ho recomano per l’espai, bon ambient, música de molta qualitat, etc. Però, sobretot, hi ha que tindre molta curiositat, més que anar per un grup en concret. Que també hi ha gent que ho fa, per ‘The Pepper Pots’ sabem que tindrem molta gent que ve a vorel’s expressament. -Està bé no mirar el cartell i pujar a l’ermita tenint la certesa de que t’ho passaràs bé i gaudiràs de la música. Molta gent ho fa, la majoria, i ens encanta. Abans, quan era gratuït, et trobaves grups de gent que venien a passar l’estona i no feien cas de la música. Ara, algun en quede, però la majoria venen confiant en què s’ho passaran bé, pensant que hi ha un criteri darrere. D’aquestes trobades han sorgit moltes sinergies. Molta de la gent que ve està vinculada al món de la cultura, de la forma que siga (música, patrimoni, lletres, etc.) i a partir d’aquí comencen a sorgir projectes comuns, la gent es coneix i s’establixen molts vincles, que d’una altra forma costaria molt de trobar, tenint en compte que la gent d’Ulldecona només és un 10%, la resta és gent del territori, mira tu d’on vens, per exemple. -És que realment no tenim res paregut prop. No, lamentablement no tenim competència, és una llàstima. Sobretot, al 21% d’IVA, amb el mal que ha fet la cultura gratuïta… Jo de vegades també em baixo coses, però sé perfectament que si no participo activament pagant als concerts o comprant els Cds o algun llibre o el que sigue, li fem mal a la cultura. La cultura és la base del futur.
– Ja per acabar, amb quina cançó acompanyaries aquesta entrevista? Mira, doncs, últimament estic molt obsessionat amb la cançó Sinful Natured’un grup de Brooklin que es diu ‘Bear in Heaven':http://www.youtube.com/watch?v=L1tH2-_VVF8
Elsa Espelt
.JPG)
.JPG)
