diumenge, 27 de desembre del 2015

Presentacions de Vides sobre Vies




Continuen les presentacions del llibre de relats de Mónica 
Espelt i Maria Santanach, 'Vides sobre vies'. Després d'haver-lo presentat a Arenys de Munt i a Castelló, avui han estat al local Pes Fariner de Traiguera. 

L'acte l'ha organitzat l'Associació de Dones Atzavara i el padrí de cerimònia ha estat l'escriptor i professor Vicent Sanz Arnau, qui ha donat la seua opinió sobre el llibre i n'ha fet un anàlisi exhaustiu. Ha destacat la visió femenina amb què estan escrites les històries i el seu realisme màgic. 


Les autores han explicat com es van conèixer i com va sorgir la idea d'escriure el llibre. Han avançat part del llibre, llegint fragments d'alguns relats. El públic s'ha quedat amb ganes de saber més i, per això, s'han volgut endur un llibre a casa. Tant és així, que s'han exhaurit tots els exemplars que hi havia a la sala.






Durant la presentació, els assistents han pogut vore les il·lustracions originals dels paisatges de Teresa Maria Bertral que apareixen al llibre. Santanach i Espelt s'han rodejat d'aquestes imatges, que els han fet sentir el caliu de la pròpia obra. A més de percebre l'afabilitat que comenten que els han transmès tant l'Associació de Dones Atzavara com l'Ajuntament de Traiguera, amb qui s'han sentit molt ben acollides. Mª Victoria Monroig s'ha encarregat de preparar una degustació de dolços i han acabat brindant amb cava.




Les presentacions continuaran durant els pròxims mesos. Les dates següents són: 29 de desembre a València i 20 de gener a Cerdanyola.

Més fotos al Facebook de De poble en poble

Facebook de 'Vides sobre vies'

divendres, 11 de setembre del 2015

“... Aquest llibre és d’aquelles coses que m’haguera penedit si no haguera fet.” “... És un d’aquells reptes necessaris.”

Maria Santanach i Mónica Espelt

Mónica Espelt (32) i Maria Santanach (41) van creuar les seues vides un bon dia i poc a poc la seua amistat es va traduir en un llibre de relats: 'Vides sobre vies', redactat amb les variants dialectals de les escriptores. Dues dones de diferent procedència i edat, que han sumat esforços per fer un dels seus somnis realitat. Actualment estan portant a terme la campanya de Verkami per poder finançar el seu projecte. Ara ens contaran com va començar tot i què han sentit durant el temps de creació del llibre i en finalitzar-lo.

1. Com va sorgir la idea?

Mónica: Durant uns anys, mentre estudiava el doctorat, feia molts viatges en tren, cada setmana n’agafava dos. Solia llegir o escoltar música durant el trajecte, fins que un dia de 2011 vaig començar a escriure els meus pensaments en una llibreta que sempre portava amb mi. A partir d’aquell dia, les històries no van parar, totes ambientades en converses de passatgers, en les anècdotes que em contava algun passatger que coneixia un dia i no tornava a vore, etc. Després vaig conéixer a Maria i vam descobrir que a les dos ens agradava l’escriptura. Ella també tenia històries escrites i guardades al calaix. Un dia, a Tarragona, vam decidir publicar-les.
Maria: Des d’adolescent m’ha agradat observar el món i transformar-lo en paraules. Potser per fer-lo una mica més bonic del que el percebien els meus ulls. Després, en els meus viatges en tren a la facultat i a la feina em vaig aficionar a captar les històries dels altres o a imaginar-me-les. Un dia vam coincidir amb la Mónica i xerrant xerrant, un vespre a Tarragona es va gestar aquest projecte.


2. Va marcar un abans i un després per a vosaltres?

Mónica: Per a mi sí. Hem dedicat temps i esforç però ha valgut la pena. La redacció i publicació d’aquest llibre és d’aquelles coses que m’haguera penedit si no haguera fet. Sempre m’haguera preguntat què podria haver passat si… Sé que vaig prendre una decisió encertada. 
Maria: Per a mi sí. Sóc filòloga i, tot i que m’agrada escriure, tinc un enorme respecte envers la llengua, per tant, ha estat un repte poder mostrar el que escric a d’altres persones. Hi ha hagut esforç i moltes hores invertides, però és un d’aquells reptes necessaris.

3. Cadascuna heu conservat el vostre dialecte. Heu tingut recomanacions de publicar-ho en una sola variant dialectal. Què significa per a vosaltres poder-ho fer?

Mónica: En el meu cas (dialecte valencià septentrional-tortosí de transició) significa una visibilització d’una manera de parlar. Es tendix a estandarditzar, i està molt bé en la majoria de casos, però la realitat lingüística al carrer és una altra. A mi em seduïa la idea d’escriure tal com parlo, dins la normativa, clar.
Maria: La llengua és un ens viu, que serveix per comunicar-nos, per tant, la realitat dialectal del nostre país s’ha de fer visible, perquè és el català real. Sovint hem trobat reticències pel fet de no optar pel català central estàndard, però precisament la riquesa d’una llengua rau en la seva diversitat. I, a diferència de la creença popular, la diversitat no implica incorrecció. Es pot mantenir la varietat dialectal de cadascú dins de la normativa gramatical. D’altra banda, penso que quan vols explicar històries en les quals es treballen emocions és molt complicat fer-ho en un dialecte “artificial”.

4. Com us financeu?

Mónica: Vam decidir fer una autoedició i finançar-mos a través de la web de verkami. ES pot accedir mitjançant l’enllaç: vkm.is/videssobrevies.

5. Quins mínims i màxims es poden aportar?

Mónica: Es pot aportar des de 5 euros i fins a 100 euros. Les recompenses són molt variades. Segons l’aportació, els mecenes es poden emportar des de postals amb les il·lustracions del llibre, llibretes i motxilles, fins a un berenar amb nosaltres dues.

6. Com ha sigut la feina d'autoedició? Des d'un primer moment heu parlat de treballar d'aquesta manera?
Mónica: En un primer moment vam pensar en editorials, però era complicat trobar-ne una que volguera mantindre els dos dialectes. Per això, als pocs mesos ens vam decantar per l’autoedició amb l’editorial Círculo Rojo.
 
7. Presentareu el llibre en diferents poblacions. Per quins llocs teniu previst començar? Per alguna raó en especial? En base a què heu elegit les poblacions o locals?

Mónica: Com que el llibre està escrit en català, la idea que tenim és presentar-lo a Catalunya i al País Valencià. A les illes també ens agradaria, si alguna llibreria estiguera interessada.

8. Com es pot adquirir el llibre? A través del verkami i de la vostra pàgina de Facebook (https://www.facebook.com/videssobrevies)?

Mónica: De moment, es pot adquirir fent una aportació al verkami. També, si algú està interessat, ens pot contactar per Facebook. En un futur pròxim, es podrà adquirir a través de la pàgina web de Círculo Rojo, a FNAC i també en versió ebook.
Maria: I també estem treballant per distribuir-lo en algunes llibreries petites de Catalunya i el País Valencià.

9. Com us sentiu al haver aconseguit tenir el vostre llibre, després de temps de feina?

Mónica: Satisfeta i contenta.
Maria: Satisfeta per la feina que hi ha darrere i el treball cooperatiu que representa la feina a quatre mans. Més enllà de la difusió que pugui tenir, és un repte fet realitat i això ja m’omple.

10. Ara a gaudir amb aquest projecte. Però, ja en teniu de nous en ment?

Mónica: Jo tinc algunes coses pensades, però de moment són només llavors. M’agradaria traduir Vides sobre vies al castellà.
Maria: La traducció al castellà és un anhel compartit. No sé si hi haurà més llibres, però sí que tinc clar que mai no deixaré d’escriure. És una passió.

 

dilluns, 6 de juliol del 2015

“A les JMEP d'Ulldecona pots fer concerts més complexos i més lliures”


XARIM ARESTÉ (32), va estar al capdavant de Very Pomelo, i a la seua llista d'experiències es troben Sanjosex, Paul Fuster, Gerard Quintana i Maika Makovski, entre d'altres. A més, es va convertir en un Sopa més a la gira de Sopa de Cabra de 2011.
Actualment està fent concerts amb la seua banda. I, aquest any, no només es presenta amb nou disc a la butxaca, sinó que s'ha atrevit amb un llibre de poesia.
Ens ha visitat a les Jornades Musicals a l'Ermita de la Pietat (JMEP) d'Ulldecona, on ens ha contat tots els projectes que té entre mans i ha mostrat l'entusiasme per seguir creant i evolucionant.

1. No és la teua primera vegada a les JMEP d'Ulldecona, ja vas actuar amb altres grups, com Very Pomelo... Sí, he perdut el compte ja. Igual em sembla que n'he fet més dels que he fet [rialles]. I què sents actuant ací? Com vius l'ambient especial que es genere? Com definiries aquestes jornades? La veritat és que com saps que és un lloc on la gent que ve no ve de pas, sinó que ve a escoltar música, fa que ho enfoques diferent ja. Avui ho comentàvem, és un lloc on jo tinc la sensació que s'ha de ser molt generós, enfocar-ho com un concert llarg, per exemple. Un concert on pugue haver molta llibertat, on puguen passar coses. Al contrari d'un festival, on has d'estar més dinàmic perquè hi ha menys dinàmiques. Com que és més un xorro, no hi ha tants matisos. Aquí, com que la gent està més escoltant, pots concentrar-te més amb els detalls i fer un concert més complex i més lliure. 

2. Vas aconseguir per fi fer tots els concerts amb els Pomelos que necessitaves per acomiadar-vos com tocava? No, no... de fet l'últim concert oficial que vam fer els Pomelos va ser aquí i no n'hem fet cap més. I teniu prevista alguna cosa? Està previst que sigue imprevist. [rialles] Si sorgix sorgirà... Sí, suposo que sí, no n'hem parlat. Però avui els Pomelos estan aquí amb mi, així que... 

3. Has actuat en diferents grups. Què t'aporte cadascun? Quins moments viscuts recordes? Per a mi és fonamental, o sigui, la gent amb qui he tocat és la que més m'ha influenciat realment. M'agrade molt James Brown, però abans diria Paul Fuster, o la Maika Makovski o Sanjosex, que un d'aquests. Que igual van ser els que em van posar dins la música..., però coneixes músics tant bons com aquests que porto a la banda, com són El Miquel Sospedra, L'Ermengol Mayol, El Pep Garau, El Ricard Sohn, són músics tan bons que... Jo sóc autodidacta i aprenc, sóc una esponja i intento agafar el millor de cadascun. Et rodeges de bons músics i vas creant i aprenent, no? Sí, tinc sort que amb els amics amb qui he anat fent els últims anys tots són músics fabulosos. Ha sigut una sort perquè he pogut aprendre directament d'ells. 

 4. El teu nou disc, 'La Rosada', marque un cert canvi amb el teu anterior, 'Lladregots'. Has
treballat les cançons de forma diferent, els has donat un altre toc. Amb més detalls, instruments, més poètic fins i tot... Sí, però en realitat és molt semblant. De contingut, és molt semblant. Són cançons que he fet jo i tampoc tinc una visió tant diferent de la que tenia abans. El que sí que he fet ha sigut currar-m'ho més. Hem intentat que les cançons pogueren anar més enllà de lo que jo ho havia portat, amb les meues mancances, perquè ho feia a casa. I aquest cop, amb l'ajuda d'ells, hem pogut fer un disc més elaborat. Hem tingut més mitjans, no gaire més però... ara tenim un altre micro. Sempre en tenia un només. I ara ja en tens dos. [rialles] Realment ha sigut molt casolà també. Canvie que ha sigut un treball més col·lectiu, perquè l'altre disc l'havia fet jo sol i ara hi ha més música.

5. Al teu nou disc l'acompanya un altre de regal: 'Cine Ebro', disc que porta el nom del cinema on el teu avi era projeccionista. Són peces que podrien teixir una banda sonora especial? Sí, em va quallar. Aquest disc feia deu anys que el portava fent, d'alguna manera. Volia fer-lo amb aquest esperit, però no hi estava concentrat. Com que faig moltes cançons, moltes es queden en calaixos i, de sobte, vaig ficar el cap allà i hi havia... tela marinera! I vaig decidir fer aquest disc. Al començament hi havia 30 cançons, al final s'ha quedat amb 17 perquè no calie atabalar tampoc [rialles]. Però estic content d'ell perquè, com que està gravat amb tant de temps diferent, hi ha molta diferència entre una cançó i una altra, molta. A tots els nivells. Clar, tu tampoc estaves igual fa uns anys que ara, tot canvie. Sí, ni tenia els mateixos instruments, ni els mateixos equips ni les mateixes ganes. Ni la mateixa forma de pensar a lo millor... Sí, si de un dia a un altre ja canvie, imagina't! Per mi és guai això, jo l'escolto i realment viatjo. Imagino que a algú altre igual no li diu res això, però a mi em transporte. 



6. Als concerts 'A cau d'orella' amb Gerard Quintana buscàveu la proximitat amb el públic i la vau aconseguir. En una entrevista a Naciodigital.cat (10/04/15) Gerard Quintana parlava d'aquests concerts com: “ una forma de trencar parets, motllos i murs”, que els feien especials. Tot i que en un dels vostres concerts, a Sabadell , alguns espectadors el que tenien ganes era de trencar pilars, perquè no us podien vore. Hi havia moltes columnes al lloc aquell i els va molestar... No sé si molestar exactament. Era un lloc molt especial, però no hi havia visibilitat des de totes les taules. Sí, és difícil. Al final és curiós perquè els llocs on més he gaudit així de connexió amb el públic han sigut els que no eren llocs per fer concerts. A casa d'algú... o a una ermita. Saps? Més que a sales de concerts. Quan toques a festivals o llocs més grans realment coste molt tindre una comunicació. Jo estic ja cansat d'anar de concerts, no vaig mai a concerts de rock, m'avorreixo. No t'agraden els llocs on hi ha molt de públic? No perquè em sento envaït a nivell sensorial i no m'ho passo bé. En canvi, si vaig a un lloc que puga estar, com jo dic, “de tranquis” i gaudir perfectament de la persona, de la música i... Es sol crear un clima molt curiós entre la gent que hi ha allà, perquè són desconeguts però que estan visquen la mateixa cosa. La gent acabe fent-se amiga. No sé què collons passe, però el públic és amable entre ell i això fa que sigue molt bonic al final. 

7. El teu primer llibre, és un llibre de poesia: “Catacumba Umbilical”. Quan t'ho van proposar, no et veies en cor. Com et van convèncer? Bé, jo em sentia intrús, com en un món que no era el meu, el de la poesia. Jo el respecto molt i no sóc gaire llegit, no tinc gaire cultura en aquest sentit, em feia vergonya, saps? No tenia seguretat. 

8. Bé, però, al final, no estaves tan lluny del món de la poesia, escrivint lletres per a les teues cançons. No... Té relació. Mira, no se m'havia passat pel cap. Quan m'ho van oferir vaig trobar que era un repte guai, però em feia pànic. I encara me'n fa quan hi penso. A més, ja escrivies poemes. No? Sí, jo n'he escrit sempre. Al final hi ha pocs dels que havia escrit. Casi tots els vaig fer a partir de que m'ho van dir. M'ha agradat sempre escriure, sempre vaig en un bloc amunt i avall. Però en cap moment havia pensat d'ensenyar-se'ls a ningú. Vas amb el tren, per exemple, i vas fent. T'ho van proposar perquè sabien que n'escrivies? No, m'ho van dir perquè els agradaven les meues cançons i van pensar que ho faria bé. 

9. Divendres vau estar al Festival de Poesia de Caldes d'Estrac, amb Quintana i Fuster. Com vau viure l'experiència? No t'ho sabria dir. És diferent de tot el que heu fet fins ara, no? Vau recitar o què vau fer? No sabria com explicar-t'ho [rialles]. No sabíem què anàvem a fer. Bé, ho sabíem, més o menys, però vam acabar fent una altra cosa molt diferent. O siga, que al final us vau posar a improvisar. Sí, va ser molt improvisat. Com que ens coneixem tant... no sé, és estrany. Hi ha hagut gent que m'ha dit que va ser increïble, però jo hi havia moments que pensava: “ostia puta què fem?!”. Va ser molt extrem. Va ser UNA experiència. No sé si bona o dolenta. 

10. Ara estàs de concerts amb la teua banda, també continues amb Gerard Quintana... Sí. En aquesta gira ja no estaràs amb Sopa de Cabra... No, estaré només a la gravació del disc. Què més portes entre mans? Tinc moltes ganes de fer coses, la veritat és que sí. De fer sinergies amb amics que he fet, que no he pogut tocar amb ells encara. Però res concret, el que tinc ganes ara és... M'encantarie marxar de Catalunya. Marxar a fer concerts i... Sí, a tocar fora. M'agradaria molt, perquè penso que val la pena. En solitari? Amb algun músic d'allà? O no t'ho has plantejat? Sí, hi ha diferents històries, amb gent d'aquí... No sé. Com que no ho hem fet mai, encara no sabem com fer-ho. Però ho volem fer. Sí, necessitem ajuda. Necessiteu ajuda? Sí, jo necessito ajuda perquè, jo sol, què he de fer? Jo estic amb la música. Si m'he de posar a tocar per telèfon a un bar de Berlín, ho veig costa amunt. Seria conèixer algú que volgués fer un intercanvi, com que ja tingués la feina feta. Necessites ajuda a nivell de contactes fora, llavors. Sí. 

11. Què tal si acabem fent una reflexió? Creus que el món ha perdut la seua essència? Que moltes persones estan cansades, perdudes, que el materialisme ha guanyat, que la negativitat envaeix... O, per el contrari, ja l'estem tornant a trobar aquesta essència? Jo crec que aquest moviment és el que ha mogut el món sempre. Tots hem pensat que era nou, però és tan antic com la vida mateixa. És una lluita de forces. Sí que es veritat que venim d'un temps de molt confort i de poca reflexió, no? I ara al menys s'està reflexionant. I clar, el primer moment que et fas preguntes, t'ensorres. Perquè, si no estàs acostumat a fer-te preguntes, és fàcil ensorrar-te. Perquè és difícil molts cops trobar llums. Jo no sóc optimista especialment. No eres optimista? No especialment. Però estic lluitant per ser-ho, eh? Veig que estic educat per no ser optimista també i que el món és com el vols veure. I jo em veig com si estigués en mig d'una guerra, saps? I igual no és veritat i només ens ho fan creure. No ho sé. Però sí que estem cansats, sí. Hem de fer alguna cosa. 


Trobareu més fotos al següent enllaç: http://on.fb.me/1I0sdzs 

dimecres, 27 de maig del 2015

1r Premi Concurs de Periodisme Lluís Millan 2014

La Ràpita, tastets de mar i muntanya

Ens endinsem en la gastronomia de Sant Carles de la Ràpita fent un recorregut pels seus indrets




Des d'una perspectiva forana, sempre hem identificat la Ràpita amb el sinònim de la bona cuina i la bona matèria primera marina. Però no és només això, es tracta d'un lloc privilegiat, on la muntanya i el mar es fusionen, un lloc que fa les delícies de qualsevol caminant. Amb una situació excel·lent, a l'extrem sud del Parc Natural del Delta de l'Ebre.

Un bon dia vaig arribar amb la maleta al carrer Lluís Millan i la curiositat em va portar a no quedar-me en el dubte de qui era aquest senyor. Vaig fer una recerca ràpida i me'n vaig adonar que va ser un personatge important per al poble i per al seu periodisme. Així que vaig anar més enllà, decidida a conèixer més d'ell i d'aquest poble que m'ha acollit, aprofundint en una de les meues passions: la gastronomia.
Impregnar-me de l'olor a mar i impressionar-me
recorrent les seues muntanyes”

El destí m'ha portat a viure aquí, a gaudir d'aquestes vistes i a impregnar-me de l'olor del mar, a abraçar-me amb la seua brisa i a impressionar-me mirant i recorrent pas a pas les seues muntanyes. També a provar els plats que els restauradors preparen als seus fogons amb els productes autòctons. En definitiva, a descobrir el territori a la meua manera i a gaudir amb la seua gent.
Entre les seues muntanyes ens crida l'atenció la Foradada. Així que decidim pujar-hi i ens trobem amb una calma exquisida i unes vistes infinites. Es respira pau i harmonia. És ben cert que és un regal per a tots els sentits. Un racó per perdre's i on carregar energia, des d'on s'observa una magnífica panoràmica del Delta de l'Ebre, els arrossers i els pobles.



En baixar, un Vermut Rapitenc ens espera per calmar el paladar. Una evolució d'aquella beguda que les dones dels mariners els portaven antigament al port quan aquests tornaven de pescar. Un vermut de garrafa que s'allargava amb un poc de sifó i que s'ha traslladat a la restauració local.
Aquest licor ens obri l'apetit i ens convida a visitar els restaurants, on ens esperen amb els braços oberts per preparar plats com: ortigues arrebossades amb farina de panís; braç de polp a la brasa, fumat amb llenya de garrofer; i corona de llenguado farcida de verdures i brandada de bacallà, acompanyada d'una crema de gamba roja, que ens presenten Jordi i Joan Enric Vidal, restauradors del municipi. També trobem altres plats com el típic arrossejat o combinacions delicioses preparades amb l'arròs cultivat al Delta de l'Ebre. 
Te n'adones llavors que productors i restauradors gaudeixen del seu treball i això es veu reflectit en el resultat final.
Comprovem de primera mà que modernitat i tradició es barregen a les cuines dels restaurants de la ciutat en una mescla perfecta on, sense oblidar els menjars “de tota la vida”, es dóna pas a una cuina d'avantguarda. No és gens estrany, per tant, que La Ràpita fos nomenada Capital gastronòmica de les Terres de l'Ebre, ja que l'avalen la qualitat dels productes alimentaris i la dedicació dels restauradors.
Destaquen el peix i el marisc frescs, però sense deixar de banda els arrossos de la terra; que es combinen amb la flor de sal artesanal i els olis DO de les Terres de l'Ebre. Tots ells productes sostenibles i de proximitat. En definitiva, productes frescos i de la terra.
No ens podem oblidar de fer una passejada pel mar. La pesca de la zona és molt diversa,
però el marisc més autòcton el formen els llagostins, els musclos, les ostres i les cloïsses. Pel que fa al peix, destaquen el llobarro, el llenguado, l'orada i l'anguila, entre d'altres.
Els pescadors surten cada matinada al mar i després d'una dura jornada de treball, tornen carregats, si el temporal ho permet, perquè puguem gaudir d'aquest peix i marisc fresc cada dia. Com a mètode de pesca utilitzen majoritàriament l'arrossegament de fons, però també trobem algunes barques més menudes que pesquen amb tremall o palangre. Fent un cop d'ull pel port, veus com arriben, encara amb sal al rostre, amb una captura que es caracteritza per la seua riquesa en varietat. Estan cansats, però encara guarden temps per explicar-te amablement com ha anat el dia i se'ls il·luminen els ulls en parlar-te de captures passades de peixos guineu que pesaven fins a 180kg. Fins i tot, pensen que el seu treball no és dur i això es deu a que ho fan amb il·lusió i passió. Un exemple d'aquesta dedicació n'és el patró de barca Josep Moras.
Les ganes de promoure la gastronomia
del territori s'han vist des de tots els sectors”

I com que tota aquesta riquesa de productes s'ha de donar a conèixer perquè tothom els puga degustar, les ganes de promoure la gastronomia del territori s'han vist des de tots els sectors. Des de la Confraria de Pescadors Verge del Carme van impulsar el projecte Pesca Ràpita que -tot i que avui dia no segueix vigent com en els seus orígens “per problemes logístics que feien difícil arribar el producte al consumidor”, tal com ens explica Joan Balaguer, secretari de la Confraria- els va portar a guanyar el 'Premi d'Agricultura Ramaderia i Pesca Montsià & Nnova', concedit pel ple del Consell Comarcal del Montsià. A més, avui en dia segueixen tenint un servei de comandes telefòniques, que fa més còmoda la compra del consumidor. Per la seua banda, la Regidoria de Turisme impulsa la gastronomia a través d'activitats dedicades als productes més apreciats de la Ràpita. Trobem, per exemple, les Jornades Gastronòmiques de la Galera i l'Ostra, un plaer d'hivern, des de febrer fins a març; ja de cara a la primavera, a l'abril, ens xuclem els dits amb la Jornada Gastronòmica de l'Escamarlà; i ja endinsats en l'estiu, a juny, tenim una Ruta del Tast per seguir; un estiu que acabarem plaentment amb la Jornada del Polp i de l'Arròs de setembre i, ja per arribar a la tardor amb bon sabor, de novembre a desembre podem visitar les Jornades del Llagostí. I fins reprendre la roda gastronòmica al febrer, no deixarem de delectar-nos amb les delícies locals.

Aquestes diades han anat agrupant restauradors i productors agroalimentaris de les Terres de l'Ebre i, fruit d'aquesta unió, ha nascut i ha anat creixent amb els anys el Col·lectiu Cuina de la Ràpita- Delta de l'Ebre. L'objectiu d'aquesta agrupació és fomentar les principals activitats econòmiques de la ciutat: el turisme i la gastronomia.
Aquest projecte, que va impulsar l'Ajuntament i que va apadrinar el crític gastronòmic Pep Palau, ha permès la promoció tant estatal com internacional de la cuina rapitenca i dels seus productes, anant de la mà de l'Agència Catalana de Turisme.
Per finalitzar, no podem acabar la ruta sense tastar el licor característic de les Terres de l'Ebre: el licor d'arròs. Podem triar entre diferents graduacions i sabors, des del licor crema d'arròs fins al licor d'arròs amb herbes, passant pel licor d'arròs amb figues i el licor d'arròs bomba. Acabem així, brindant per les vistes, els sabors i l'amabilitat de la gent que ens hem anat trobant pel camí en el nostre recorregut per Sant Carles de la Ràpita.

Elsa Espelt Ripoll

dilluns, 18 de maig del 2015

Jornades Musicals Ermita de la Pietat d'Ulldecona 2015

Com van eixes calors?? Ens arribe una forta vibració des d'Ulldecona...Falte molt poc perquè comencen les Jornades Musicals a l'Ermita! Podeu col·laborar amb el verkami i conèixer al xino hipnotitzador a http://bit.ly/1Legs61. Per vore fotos de l'any passat:http://on.fb.me/1HnOJPb i per llegir l'entrevista: http://bit.ly/1JU7kTi . Apunta't a l'auto-hipnosi Verkamista!!


divendres, 20 de febrer del 2015

Èxit en la presentació dels llibres de la UJI sobre la Guerra Civil a La Salzadella

Enriqueta Querol i Abelardo Ripoll protagonistes en les biografies de guerra escrites per membres de la Universitat Jaume I de Castelló

Abelardo Ripoll i Enriqueta Querol contestant als alumnes de Humanitats de
 la UJI, en una de les seues visites a la universitat

Després de fer la presentació oficial a Castelló, el passat 3 de novembre, dels llibres 'Biografies rescatades del silenci' i 'Vides truncades per la Guerra Civil a Castelló', ha començat ara una ruta que portarà als autors dels llibres per les poblacions dels protagonistes de les històries.
La primera parada ha estat La Salzadella, poble de dos dels entrevistats que han contat les seues vivències: Enriqueta Querol i Abelardo Ripoll.


La casa de cultura s'ha omplit avui per complet amb tota la gent que volia conèixer com els seus veïns van viure aquesta època de primera mà.
En l'acte han intervingut, en aquest ordre: Rosa Monlleó, editora dels dos llibres, Catedràtica d'Història Contemporània i directora del Centre de Documentació de Recuperació de la Memòria Històrica Local de la Universitat Jaume I i autora de la biografia d'Enriqueta Querol; Alfredo Fornas, editor de 'Biografies rescatades del silenci', Llicenciat en Humanitats, membre del Grup d'Estudis d'Història Local i Fonts Orals de la Universitat Jaume I i autor de la biografia d'Abelardo Ripoll; i Vicent Grau, Llicenciat en Filosofia i Ciències de l'Educació, Doctorat en Història, membre fundador del Grup d'Estudis d'Història Local i Fonts Orals de la Universitat Jaume I i coautor dels dos llibres.


Rosa Monlleó ha explicat com aquestes publicacions naixen per la necessitat de recordar i de donar a conèixer. És un homenatge tant als que ho van experimentar en la pròpia pell com a tots els familiars que ho han viscut indirectament, sentint-ne parlar als seus ascendents. Monlleó ens parla d'aquestes biografies com unes històries que han sigut escrites sense rancúnia i que han estat explicades per tancar ferides, exposant les versions dels dos bàndols.

La catedràtica convida a expressar-se i a contar tot el què ha passat i, així, classifica els entrevistats que s'han trobat en tres tipus: d'una banda, entrevistats en temor a que es donara el seu nom; de l'altra, protagonistes que volien oblidar i no volien parlar i, el tercer grup, i per Monlleó els més valents, els que els han explicat què va passar.

Amb aquests llibres, es vol explicar una història que no siga esbiaixada ni subjectiva. Tot i que els autors saben que l'objectivitat de l'historiador no potser absoluta. Per això, no intervenen fent us de les seues ideologies i contrasten les fonts orals amb els documents escrits.

Monlleó creu en la necessitat de conèixer la història per identificar tant els actes positius com els negatius que, ha afegit, en va haver als dos bàndols. També ha emfatitzat la importància de traure al subjecte col·lectiu de l'anonimat, de no parlar només dels líders, ja que ocupen el seu lloc a la història gràcies als subjectes que els han recolzat.

En l'acte, Rosa Monlleó ha resumit la biografia d'Enriqueta Querol, Alfredo Fornas ha parlat sobre Abelardo Ripoll i Vicent Grau ens ha introduït en la vida de José de Ramón Torrent, de Castelló, acompanyant les seues exposicions amb una presentació audiovisual de les fotografies dels protagonistes.


Per finalitzar, s'ha projectat un vídeo on es reproduïa el moment de les entrevistes on, a més d'Enriqueta Querol i Abelardo Ripoll, participa també un altre veí de la població: Eulogio Sales.
En acabar l'acte, els assistents han demanat als protagonistes que els signaren el llibre.




Elsa Espelt




dijous, 15 de gener del 2015

“Gracias a Torrente me conocen chavales que cuando empecé estaban en los huevos de su padre”

    "Hola ¿Como tamo, Vinaròs?"

    Entrevistamos a Josep Maria Rubio, creador de Barragán. Visitó Vinaròs, en el marco de las 'Jornades Multidisciplinars' del bar Desperados, con una actuación en  donde hubo chistes, - muchos espectadores tuvieron el suyo personalizado- 'magia', performance con el público para recrear a Heidy, el abuelito y Niebla, risas y mucho cachondeo.



    1-Usted es publicista. El personaje de Barragán, nació a raíz de una campaña publicitaria. No es así?
    Sí, Jorge Salvador y Alfonso Arús estaban grabando una cuña para Carrefour y les hacía falta una voz de un monstruo y me la hicieron poner a mí. Me llamaron para hacer la cuña, ya que tenía una agencia de publicidad. Puse la voz del monstruo y les hizo gracia y me dijeron: “¿Por qué no vienes mañana y te haces pasar por un crítico de cine con esta voz de tontolaba perdido?”. Durante mucho tiempo, este personaje fue solo una voz, no tenía imagen. 

    2- A partir de ahí nació Barragán en carne y huesos... Sí, Alfonso Arús me llamó cuando hacía 'La casa por la ventana', dijo: “En lugar de una azafata guapa, quiero un viejo asqueroso”. Así que me fui al barrio chino, me compré la ropa y aún sigue siendo la misma.

    3- ¿Dejó en algún momento de lado su carrera como publicista y se centró más en el humor?
    No, nunca lo he dejado. Siempre he coordinado las dos cosas.
    4- Aún me acuerdo de sus apariciones en 'No te rías que es peor' en los años 90. ¿Es verdad que rechazó dos veces participar en este programa?
    Sí, de entrada sí, porque Arús me decía que me quemaría si hacía aquello. Pero como cada vez me ofrecían más dinero, al final mi mujer me dijo: “Aunque te quemes, cógelo”. Y la verdad es que no me quemó. Todo lo contrario, me ha servido para que me conozca toda España y que aún dure ahora.



    5- ¿Ha estado en activo desde que empezó o ha parado en algún momento?
    Bueno, a ver... no es que haya llegado a parar pero sí que ha habido algún momento en que... la curva de la moda, de la popularidad, sube y baja. Ahora, en este momento, he de decir que, no sé si porque gustan las cosas de antes o qué, pero vuelvo a estar de moda. Quizás Torrente también me ha ayudado y en esta última película soy más protagónico que en las demás... Pues todo esto ayuda. Claro, hay chavales jóvenes que cuando yo salía en la tele estaban dando vueltas por los huevos de su padre. Eran unos espermatozoides, comprende? No e una guarrería, e una cosa sientífica. Total que [risas], gracias a todo esto, ha sido. Al final es el público el que manda.

    6- Precisamente en 2014 se ha estrenado 'Torrente 5'. ¿Qué diría que tiene la última película de la saga que pueda enganchar a los espectadores?
Quizás es la que tiene mayor guión de todas. Una película ya de verdad, seria, con muchos efectos especiales muy buenos. De hecho, la van a presentar a los Goya, candidata como efectos especiales. 
Salen una banda de atracadores, somos todos unos desgraciados, el atraco nos sale como el culo... y la gente cuando ve gente más desgraciada que uno mismo, siempre le hace gracia.
Yo aconsejo que la vayan a ver y, los que ya la han visto, seguro que dirán que tengo razón, que es una película... A ver, sin ir a buscar un mensaje, de una película de arte y ensayo. Buscar desconectar un rato, reírte, olvidarte de la hipoteca y, de verdad, les aseguro que van a pasar un buen rato con toda la pandilla de chusma que salimos ahí.

    7- Esta es la cuarta película de Torrente en la que aparece, ha participado también en programas de televisión, de radio,... ¿Qué experiencia o experiencias destacaría de su carrera como humorista? ¿Qué momentos le han marcado más?
    El cine es muy especial, es mucho más profesional que la tele, que si te la tomas más de cachondeo no pasa nada. Pero en el cine se nota que se juegan el dinero, que las tomas no se pueden repetir muchas veces, que hay mucha gente pendiente de ti, que solo hay una cámara, que sale bien o no sale bien, es decir, es más serio.
    Y la tele... yo estoy haciendo tele como si estuviera en mi casa. En cambio el cine impone. 

    - ¿Y en la radio? La radio es, quizás, lo más cojonudo, lo más práctico, no tienes a nadie que te esté agobiando, estás solo y tiene una magia especial. Yo creo que no morirá nunca, porque puedes trabajar oyendo la radio, puedes conducir, puedes hacer mil cosas sin tener que mirar, solo con los sentidos del oído y tu te lo imaginas como quieres. El Barragán, por ejemplo, durante siete u ocho años fue solo una voz y cada uno se lo imaginaba como quería. Entonces tenía, quizá, su ventaja también. Es muy interesante. Hay gente que me ha dicho que lo mejor que he hecho ha sido cuando hacía radio.

    8- En 2008 Barragán se desnudó para presentar a Josep Maria Rubio en el programa 'El Hormiguero'. ¿Por qué había mantenido oculta su identidad y por qué se le ocurrió mostrarse en aquel momento?
    Sí, hacía 25 años que estaba haciendo el tonto y pensé que era hora de enseñarle a la gente que debajo había una persona humana.
    Se vive muy bien no siendo famoso, no te agobia la gente, no te pide que cuentes chistes, que toques al niño como si fueras la virgen, y estas cosas. Entonces, llega un momento en que hasta ya me apetecía. Tampoco es que sea famoso, la gente no me conoce por la calle, de Barragán a Josep María cambia mucho, entonces, ya me va bien. 
    Cuando me tengo que dar a conocer ya me doy a conocer: si me para algún guardia, para ver si me quita la multa, por ejemplo [risas].



    9- ¿Ha cambiado su modo de actuar desde que empezó hasta la actualidad?
    Sí. Ahora los monólogos están más de moda que los chistes, pero yo soy muy del chiste, creo que en España somos muy del chiste. Yo cuento mi vida pero a través de chistes. Lo hago de manera que parezca un monólogo.

    10- ¿Cree que el humor está en uno de sus peores momentos? La semana pasada tuvo lugar el atentado en Francia a la revista Charlie Hebdo, y en España ha habido repetidas censuras a publicaciones como El Jueves...
    Hay gente que no tiene ningún sentido del humor,... Hay gente que no tolera que se haga broma de ciertas cosas, unos por religión, otros porque son muy estrictos... Entonces, pues, eso es un problema, porque llega a ser grave, la incomprensión de esta gente llega a ser dramática. Que lleguen a matar a alguien porque no les guste, porque se creen que están molestando a alguien... ¿Hasta dónde vamos a llegar? Supongo que en la vida siempre habrá de todo, como se demuestra.

    11- ¿Su humor le ha puesto en algún apuro? ¿Le ha causado problemas? ¿Ha tenido algún tipo de censura?
Bueno, en 'No te rías que es peor' se me pretendió anular, pero la Trinca se negó a seguir con el programa si yo no salía. Entonces, como la publicidad daba mucho dinero al programa, pues prefirieron que siguiera yo.

- ¿Fue en la única ocasión en que le ha pasado algo así, no? Sí, como grave, sí. En radio también se me prohibió aparecer a nivel nacional en, no sé si era ya Cadena Rato, me parece que sí, que hacíamos 'Arús con leche'. Yo salía por la mañana a nivel nacional y me quedé en Cataluña solo. A lo mejor los catalanes que son más permisibles. 
Pero bueno, todo esto era un director general a quien no le gustaba y su mujer, eh, no es que fuera un aspecto general.

Era una persona o personas en concreto... Sí, los periodistas me vinieron a ver y dijeron: “Si quieres la liamos, a ti no te puede prohibir nadie, tu no has ofendido a nadie, si a alguien no le gusta, pues que cambie de emisora”. Pero no quise molestar a Arús y me callé. Cosa que ahora me arrepiento, pero... Siempre te arrepientes de lo que no haces.



    12- En este país parece que se para el mundo cuando hay fútbol. Hoy mismo, se ha cambiado la hora de su actuación porque coincidía la programación.¿Qué opinión le merece esta fiebre futbolística?
El fútbol es un deporte que está muy bien, hace mover dinero, que las masas se olviden de sus problemas. A mi lo único que no me gusta es que por el fútbol se olviden otros deportes, que son mucho más interesantes, pero que la gente no los conoce y no los valora como, por ejemplo, el rugby.

    13- Explicaba en una entrevista para Sport (en 2013), que no entendía de fútbol cuando retransmitía con Alfonso Arús... Sí, ni puta idea.
    ...Que fue el hambre el que le hizo del Barça, ya que su madre no les daba de cenar si perdía.
No había cena el día que perdía el Barça, entonces esto te marca mucho. Yo siempre deseaba que ganara el Barça [risas].
No, pero... en las retransmisiones con 'Arús con Leche', un gran creativo, éramos un equipo muy especial y mi aportación era que yo no tenía ni idea de fútbol. Yo preguntaba que el árbitro porqué iba de negro, si era porque se le había muerto alguien, si el de la bandera blanca se rendía, si en el saque de banda salía una banda de música... yo que sé... si inmovilizar al contrario era clavarle un pie en el suelo... y cosas así.



    14- ¿Cuales son sus próximos proyectos?
    Seguir trabajando, ir haciendo bolos y galas, que, con la que está cayendo ya es todo un éxito, con lo mal que está todo tener trabajo es difícil. Trabajamos a precio ya, nos ponen el precio, no podemos marcarlo nosotros. Te dicen: “Hay esto”. Miras si te salen los números, si puede quedar algo y vas. A veces más vale hacer cuatro baratas que ninguna cara. Lo que sí es bonito es hacer lo que te gusta. Porque a mí me gusta mucho hacer reír. Pasártelo bien y encima ganar algo de dinero, está muy bien.

Elsa Espelt