V ANIVERSARI VINARÒS TROPICAL CREW

“Al cinquè aniversari anem a petar-la. Espereu bones congues per al 2015!!”

– Què es sent complint cinc anys com associació?

Realment no esperàvem arribar als cinc anys perquè tot va començar així com una idea una miqueta esbojarrada, però hem arribat. Un dels objectius era perdurar en el temps, però no esperàvem que fossem tants ni que anara la cosa tan bé. Estem molt contents, molt feliços i en ganes de que siguen cinc anys més. La veritat és que és una alegria immensa complir cinc anys perquè no ens ho pensàvem.

– Així, us sorprén haver arribat fins ací?

Sí que esperàvem arribar, però no pensàvem que estaríem on estem. Esperem fer 10 i 15 anys.
Això és una cosa que hem format entre tots que, vulgues o no, és un vincle d'unió. Quan vam començar no ens marcàvem res, no teníem límits, no buscàvem fer anys, ni tindre gent, ho fèiem per passar-nos-ho bé i que la màxima gent del poble a qui li interessara aquesta música, respongués, i per ara està sent així. Per tant, estem molt contents.

– Com va començar l'aventura?

L'associació Vinaròs Tropical Crew es crea per la inquietud d'uns joves del poble que- cansats de viatjar per tota la Península, jugant-nos la vida, fent un munt de quilòmetres, per escoltar la música que a nosaltres ens agrade- decidim intentar crear alguna cosa al poble relacionada amb la música jamaicana. Des del reggae, ska... el més clàssic, fins al soul, el R&B, el funky, el hip-hop... fins i tot el punk. I bé, ho creem en principi 5 amics, a qui ens agrada la música. Un d'ells toque a un grup a Barcelona, Bernat, que tocava amb The Cabrians i ara toca amb Bandits... i nosaltres que som aficionats a la música i amics. Vam començar amb 7 o 8 persones a la primera reunió i ara en som 20. La família no ha deixat de créixer.

Fèiem molts quilòmetres per anar a vore concerts a Girona, a València, Barcelona, Tarragona, Alacant... fins i tot a Granada a vore als Bandits... i vam pensar: “Que no farem concerts a Vinaròs?”. I volíem fer-ho per gaudir-ho nosaltres i la gent. Vam començar en ganes de fer punxadetes. El nostre primer concert va ser de Contratempo i Bandits a l'Hangar, un dia de novembre molt fred.

– Des d'aquell dia no heu parat.

La veritat és que no. La primera reunió que vam fer de la constitució de l'associació va ser a un kebab. Aquell dia cap de nosaltres es pensava que portaríem a grups com Delegators, King Hammon, Soweto, etc.

Un dels objectius que teníem era portar a The Cabrians i ara per al cinquè aniversari ho hem aconseguit. Quan veus que aconsegueixes portar referències d'aquesta música al teu poble al·lucines, perquè no ens ho haguéssem pensat mai. I ja comencen a sonar noms, ens plantegem portar grups que fa cinc anys hagués sigut impensable.

Nosaltres el que fem és ser el centre neuràlgic entre Catalunya i València. Lo Sènia no és frontera!

Si no fos per nosaltres, en un radi de 100km, no hi hauria res del nostre estil. Només amb això ja estem orgullosos, perquè veus que muntes festes ací a Vinaròs i la gent et respon i ho agraeix.

- Heu anat cada vegada a més...

Sí, hi ha dies que van bé, altres que no tant. Però sent un poble com el que és, hem portat concerts de grups que han estat tocant també a Barcelona, i han anat bé.

El tema és que nosaltres vam començar pensant que els grupets que portaríem serien de per aquí, com Bandits, Contratempo... i, en el pas del temps, hem anat portant altres grups.

Vam començar sense cap pretensió de res, en ganes de voler muntar festes. L'embrió de tot això va ser que, als estius, es feia una festa Tropical al pub Leyenda, on punxava Txiki (Vinaròs Tropical Crew) i era una festa de mojitos, caipirinhes, música reggae, ska, rocksteady, tot el que ens agrade a nosaltres, i la gent sempre s'ho passava de conya, hi havia molt bon rotllo, i aquell va ser una mica l'embrió, que ens va fer pensar en fer més punxades com aquestes. Mentre poguérem anar subsistint i no perdent massa diners... Perquè tot això ho financem amb els diners de les quotes dels socis. De beneficis no n'hem tret mai dels concerts que hem fet, la idea és reinvertir sempre. Ens agradaria guanyar més diners, però no per quedar-nos-els, sinó per a invertir-los en portar més grups.

– Per tant, els socis són un punt fonamental de l'associació. No és així?

Sí, aquest any és l'any que més socis té l'associació i tenim sort de tindre'ls sense haver-los demanat. Els socis es podrien desglossar en tres tipus: els socis com nosaltres, que ens agrada el que fem, que no ens costa perdre temps per l'associació, per la música, ... vull dir que plorem per això. Després hi ha socis que pensen que ja que es fa alguna cosa pel poble, volen col·laborar amb nosaltres. I, finalment, hi ha fins i tot gent que no li agradava la música negra, que la comença a escoltar ara, que creien que el reggae eren quatre rastes i un porro de marihuana. I ara veuen que el reggae és funk, és soul, és negrisme, és tropicalisme, és jazz, és blues, són bandes que toquen instruments, que és el que ens agrada. Així els socis són això: gent que ho fa per vocació i gent que ho fa per col·laboració. Hi ha gent de Vinaròs i també gent de fora.

– Només us financeu amb les quotes dels socis? Teniu alguna ajuda de l'administració?

També tenim ajuda d'institucions publiques i privades, locals d'oci i associacions.
Podem portar grans grups si aprofitem el moment en què fan gires, perquè si, per exemple, actuen a València primer i després a Barcelona, i si tu els traus un bolo el dia que tenen lliure i els ve de passada, això els permet cobrir les despeses del viatge de València a Barcelona.

– Ens espere una bona per celebrar l'aniversari... Un dia que heu preparat amb molta il·lusió i que anirà acompanyat de la millor música negra, ja pel matí.

Sí! El plan de l'aniversari comença amb la tradicional fideuà a l'ermita. Amb el seu vermudet a les 12 del migdia, amb les seues olivetes, vi bo... després farem la fideuà, de la mà de Cristalero i Landete. Hi haurà beguda gratuïta per a tots durant el dinar, barra lliure. Farem un Sound System, on vindrà gent de Castelló, que són com germans, a ficar uns vinils; algú de Barcelona també...

Serem Vinaròs Tropical & Friends, amb la gent que ha col·laborat amb nosaltres durant aquestos cinc anys. Som com una família, que ens trobem tots aquell dia.

I per primera vegada, ens l'estem jugant més del compte, en el tema que et comentàvem de que sempre anem amb el pressupost just i, ara que fem cinc anys, anem a petar-la!

– Els assistents tenen la possibilitat de triar com celebrar aquest aniversari. Els més nocturns poden acudir directament als concerts de la nit, els que vulguen fer la festa pel dia, que s'apunten a la fideuada i els més festers poden passar tot el dia de celebració. Com continue la festa després del dinar?

A les 6 de la tarde l'ermita ja es tanca. Llavors baixem al Quijote, on tindrem a Mr.Freak Ska a partir de les 20h. I a The Cabrians, dos dels grups que probablement són el perquè de la creació d'aquesta associació. 

- Mr. Freak Ska és l'impulsor de projectes de l'escena jamaicana catalana i membre fundador de la banda de ska i reggae The Cabrians. Veritat?

Sí, ell és Jaume Cuadrada i porta els dos grups paral·lelament. D'una banda, Mr. Freak Ska i Els Amics del Ciment i, de l'altra, The Cabrians. Molts dels músics de Els Amics del Ciment també formen part de The Cabrians.

Ens fa molta il·lusió portar a The Cabrians per primera vegada i portar a Jaume per segona vegada. Vam intentar tindre'ls en altres ocasions i per diferents motius no va poder ser. Ara és l'aniversari i poden els dos grups, això per a nosaltres és... [cara d'il·lusió] Mira, s'han alineat els astres i el vent bufa a favor.

Durant els concerts al Quijote, hi haurà servei de tapetes per menjar. Després dels concerts tindrem a Jamaican Memories Castelló punxant, a més de qualsevol personatge i/o amic que vulga posar dos discos, unes cançonetes... serà una festa de molta germanor. Estan tots convidats i que ningú es crega que està fora de lloc ni res.

                

– Per tant, hi ha festa assegurada des de les 12 del matí de dissabte 8 de novembre fins la matinada de diumenge 9.

Sí, començarem a les 12h i la música en directe la tindrem des de les 20:30h fins les 00:30h o la 1h.

Després la festa continuarà fins les 4h del matí. Qui més qui menys no baixarà de l'ermita. - Però... se quedarà... al seu món. Sí, se quedarà a Júpiter, Saturn... [rialles]

– Heu preparat diferents tikets. On es poden aconseguir i quin preu tenen?

El pack de Fideuà+concert són 12€, la fideuà només, 6€, i 8€ el que només vinga als concerts. Fem preus assequibles perquè puga vindre la gent. Podeu passar pel Quijote o posar-vos en contacte amb qualsevol membre de l'associació o a través del Facebook de la Vinaròs Tropical Crew.

– Es note que ho feu amb il·lusió, amb moltes ganes i agraïts per totes les ajudes rebudes.
Sí, estem molt contents per tota la gent que està amb nosaltres. En aquests cinc anys hem rebut ajuda i col·laboracions de moltíssima gent, pubs, locals d'oci, djs, col·laboradors que ens han deixat taules de punxar, taules per muntar les fideuades, equips de so, camionets per poder moure les coses, la veritat és que estem molt agraïts en tota la gent que ho fa possible.

Al principi estàvem una mica perduts, però gràcies a tots els pubs i locals d'oci que han confiat amb el nostre projecte, hem pogut tirar endavant. Tots ens han obert les portes per poder fer una punxada de discs o un concert.

A més, la gent de Castelló sempre ens ha ajudat i els estem molt agraïts i els considerem germans. Cosa Nostra, Premama's, Jamaican Memories, La Plana Tropical Crew, Ban Ban... I disculpeu si ens deixem a algú! Si no fos per ells moltes coses no les haguéssem pogut fer. Amb aquestes associacions compartim inquietuds, així com contactes amb els grups de música. Mirem de no fer coincidir les dates de concerts organitzats per ells i per nosaltres, ells venen als concerts, nosaltres anem allà... ens complementem. També tenim afinitat amb associacions de Tarragona i Barcelona.

Nosaltres volem que sigue un projecte que estigue viu. Sempre ens ha agradat la música en directe, tocada per bandes, i voldríem que encara hi haguessen més per aquí. També ens agraden els djs. Des de la Vinaròs Tropical Crew organitzem concerts de la música que ens agrade a nosaltres, però tot el que sigue fer coses al poble va bé. Com a associació ens encantaria que en sortiren no una, sinó mil més, per dinamitzar el panorama musical.

– Voleu dir que us agradaria que hi hagueren altres associacions que es dedicaren a organitzar també concerts, encara que foren d'altres estils musicals?

Sí, exactament. Hi ha una altra associació, La Room, que és de tecno. Nosaltres els aplaudim. Els de la Tropical anem a les seues festes, ells venen a les nostres, perquè el que volem és que hi hage caliu, moviment, que sinó pareix que no hi ha res. Entre Vinaròs i tots els seus voltants, formen un nucli de població molt gran, i per la quantitat de població que hi ha, no se fan coses.

Te'n vas cap amunt o cap a baix i hi ha més coses. A Vila Real, per exemple, o a Castelló. Hem intentat omplir un buit que hi havia a la zona del nord de Castelló, on es feien quatre festivals de tota la vida, però on no hi havia res fixe.

L'escena en la qual ens movem és una escena que costa treure endavant, hi ha moltes bandes, boníssimes, que ens agradaria portar-les a totes, però que és una escena que és dura, que no tot són flors i violes.

– A què us referiu?

A que saps que són bandes que s'ho curren i només els pots oferir el que els pots oferir. És una escena on hi ha bons grups que si tinguessen una altre nom, una altra sort o un altre pare, podrien cobrar molts diners, podrien ser molt famosos, però és que ni aquests grups busquen la fama, ni, probablement, busquen viure d'això, perquè molt pocs viuen d'això, però els agrada el que fan. Molts viuen per la música.

Tot costa molt de començar, però ara portem a gent de Barcelona, de València, de Madrid, i veus que venen i que et conviden per anar a punxar. Coses que nosaltres fa cinc anys ni ens imaginàvem. I la satisfacció que sents quan veus que la gent s'ho ha passat bé, en això que és el que a tu t'agrada.

Al final no deixe de ser una cosa que fem perquè ens agrada. No busquem lucrar-nos, ni ser els amos, ens done igual. Voldríem tindre 300 persones de públic cada vegada, però si en venen 30 són els millors 30 que venen, i igual xalem.

             

  

– I després de la festa d'aniversari, segur que ja esteu organitzant nous esdeveniments.

Enguany, ja que fem cinc anys, anem a posar tots els nostres esforços en tres esdeveniments. Així que intentarem que a l'aniversari surti tot bé, les típiques punxades que puguen sortir per la zona i, després ja, encarem amb força el que serà el III Rude Beach al juny, on volem portar una gran banda, encara no sabem si sortirà bé, però estem intentant fer-ne alguna de grossa.

Elsa Espelt

Ens estem traslladant de:

http://depobleenpoble.wordpress.com

Estem treballant perquè tingueu totes les entrevistes disponibles en aquest blog i el perfil actualitzat

De poble en poble

“Veniu a gaudir del bon ambient i la bona gent, envoltats dels sons que més us agraden”

Aquest cap de setmana (12 i 13 de setembre) es celebre el III Aplec MODernista del Sénia. Nosaltres hem parlat amb Xavier Segura (28), més conegut com Xavi Vinaròs, que ens ha explicat com va sorgir aquest Aplec i ens ha presentat les activitats de l’edició de 2014.

Aquest aplec és posible gràcies a l’organització de Robert Abella, la Vinaròs Tropical Crew i la Castelló Scooter Crew. Perquè els conegueu un poc, Robert Abella (50) és un professor i escriptor nascut a la Sénia, un Mod original dels anys 70. La Vinaròs Tropical Crew és una associació formada el 2009, quan una colla d’amants de la música jamaicana i música negra en general, decideix organitzar-se per tal d’unir esforços i difondre sons com el Reggae, Ska, Rocksteady, Rythm&Blues i Soul, entre d’altres sons característics del Carib i la cultura musical. La Castelló Scooter Crew, per la seua banda, va nàixer l’any 2010 per buscar un espai de confluencia scooterista en què es van trobar 100% identificats.

Robert Abella i Xavi Vinaròs

Aquest aplec va nàixer gràcies a una sèrie de trobades fortuïtes que els van fer arribar a la idea de reunir-se una vegada a l’any, per tal de donar una alternativa a la comarca del Sénia i mostrar les inquietuds culturals i musicals que els mouen i els motiven.

– Aquest any es celebre la tercera edició. Quines activitats heu preparat per l’ocasió?
En aquesta tercera edició, donem la benvinguda al III Aplec MODernista del Sènia amb el concert de KING HAMMOND & The Sound Syndicate, des de Londres, una de les llegendes britàniques del Ska Revival & Two Tone a la Sala Warhol de Vinaròs, a partir de les 23:30h i, seguidament, els DJs de la Castelló Scooter Crew i de la Vinaròs Tropical Crew.

Dissabte ens esperarà una jornada que començarem amb una sortida scooterista Vespa/Lambretta, des del Cafe Vilet a les 11:30h i que ens durà fins l’embassament de Benifassà, per dinar a la Font de Sant Pere, amb ambientació chill out dels DJs robert Abella Querol i Jordi Besalduch. Per la nit, al Quijote Pub de Vinaròs, a partir de les 23:00h, concert de Los Disparos i actuació dels DJs Carlitos Summertime, Mar Mar Mar i Pere Vegara!!

– Quin cost tenen les inscripcions o els abonaments? Quan es tanquen?

Oferim la possibilitat d’adquirir abonaments per a tots els actes de l’Aplec, per 33 euros, o només per als de dissabte, per 26€. Es poden adquirir fins dijous 11 de setembre, contactant amb Castelló Scooter Crew, Associació Vinaròs Tropical Crew o Robert Abella Querol.

– Quants participants espereu reunir?

No ens marquem un nombre determinat d’assistents, però sí que tota la gent que vingue, gaudeixi, participe i, sobretot que ho passe genial amb aquest aplec. Tot el món és benvingut.

– Comparteixen la indumentària Mod? Imagino que hi haurà assistents que formen part d’aquesta estètica i altres no. És així?

Dins dels assistents a l’Aplec MODernista hi ha gent de tot tipus d’edat, sexe o condició social. Tenim la sort de que hi ha un públic molt divers dins de la nostra comarca.

– Quines novetats o canvis hi ha respecte a anys anteriors?

Aquest any presentem una sèrie de canvis, com celebrar l’Aplec la segona setmana de setembre (abans ho feiem la primera) o la realització d’un concert de benvinguda, quan abans només feiem una punxada. Amb aquests canvis intentem donar més alternatives per a que el públic assistent gaudeixi encara més.

– Per què animeu a la gent a que forme part d’aquesta festa?

Simplement per a que troben un espai on puguen gaudir d’un bon ambient i bona gent, envoltats dels sons que més ens agraden i troben una alternativa cultural a les nostres terres, que ben necessària és.

Esperem a tot el món els propers divendres 12 i dissabte 13 de setembre amb moltíssimes ganes!!

Per anar fent boca: https://www.youtube.com/watch?v=7GXrGJQLqL4 

Elsa Espelt

“Vull mostrar la tendresa, la fragilitat d’eixe cos que acaba d’arribar a la vida i que és perfecte”

Nom: Patricia Jaén

Edat: 31

Professió: Fotògrafa Newborn

Població: Vinaròs

Patricia Jaén podem dir que és una fotògrafa nata, des de ben menuda ja li agradava. Un bon dia va decidir arriscar-se per perseguir el seu somni. Tenia tan clar que volia ser fotògrafa que, tot i els temps de crisi i l’entorn que no li aconsellava fer-ho, es va deixar el seu lloc de treball per posar-ho en pràctica. Va començar a fer les fotos a casa i ara ja té projectat muntar-se el seu propi estudi.

http://patriciajaen82.blogspot.com.es/

1. Des de quan t’agrade la fotografia? La fotografia m’agrada des de sempre. Quan era menudeta ja em van regalar una càmera de fotos compacta, d’estes que et regalen a la comunió, i jo sempre estava fent-los fotos a tots. I em deien que les fera jo, que tenia més gràcia, que els treia a tots bé [rialla].
2. Ja portaves la vena fotògrafa des de xicoteta… Síii.
   Tot va començar com una afició, però has acabat deixant el teu lloc de treball per dedicar-te a la fotografia, que és el que realment t’ompli. Sí, volia estudiar disseny industrial i, com no m’arribava la nota, vaig decidir fer un cicle formatiu de fotografia, imatge i so a Almassora. Quan vaig acabar, com els meus oncles tenien una tenda de fotografia, vaig fer allí les pràctiques i vaig estar treballant amb ells durant tres anys. Allí vaig practicar molt amb el tema de les bodes i tot això. Primer només els portava les maletes i al final vaig acabar fent les fotos, i això et dona molta seguretat per fer-ho després tu a soles.
3. Després d’estar allí vas treballar a una òptica, no? Sí, després me’n vaig anar a fer un màster de publicitat, era de pàgines web i disseny gràfic, perquè sempre m’ha agradat molt. En eixe temps, l’any 2008, la feina va baixar i no trobava res en el meu camp. Els meus oncles tampoc tenien feina per tornar-me a contractar. Així que vaig trobar feina a una òptica i vaig estar 5 anys, fins que vaig decidir que havia de fer alguna cosa, que això no podia ser. No volies estancar-te, potser… No, no volia estar sempre allí. Estava bé, però jo volia continuar amb el que jo havia estudiat. I volia arriscar-me un poc.
4. Vas tindre temor de fracassar, quan et vas deixar la feina? Sí, molt. Fins i tot ara mateix tens dies que estàs molt contenta i hi ha altres que buscaries qualsevol cosa per tindre un sou fixe. El món de l’emprenedor és així, un dia estàs allà d’alt i l’altre dia estàs allà baix. Ara mateix, la veritat és que estic contenta, dins de la crisi i tot, veig que la gent me va responent i queda contenta. I per a mi, això ja és una satisfacció personal. Després ja vindrà la part econòmica, a vore com va.
5. Aquests alts i baixos t’han fet pensar en algun moment per què ho vas deixar?En algun moment sí que ho penses, pel tema econòmic i l’estabilitat.
6. En el teu entorn algú et va dir que estaves boja d’anar-te’n de la feina? Sí, i dient-me que hi havia crisi. Els clients que em trobaven pel carrer pensaven que m’havien acomiadat per haver fet alguna cosa malament.
7. Deguera ser dur decidir-te. Sí, vaig estar quasi un any plantejant-m’ho, passant temps plorant per no saber si dixar-ho o no. L’estiu passat vaig estar molt malament. Als pares no els ho vaig dir fins un mes abans de fer-ho, per si em penedia. Per una banda, em vaig quedar molt a gust d’haver-ho dit a la feina, però, per l’altra, també estava espantada. Ja no hi havia marxa enrere. Em van plantejar de fer mitja jornada, per compaginar-ho, però necessitava dedicar-me plenament a la fotografia.

8. Què t’aporte la fotografia? A mi la fotografia sempre m’ha agradat molt, però m’agrade fotografiar persones. No m’aporte res fotografiar paisatges, macro ni animals. M’agrade fotografiar persones per la proximitat a la qual arribes entre les dues parts. Amb la fotografia de recent nascuts, per exemple, estàs moltes hores amb les mares. Per tant, es cree una relació d’amistat, perquè passes moltes hores amb aquesta persona i són moments molt difícils també en eixos primers dies. Per això necessiten algú que els dono una mica de confiança, que s’arriben a sentir segurs, també. Clar, estan més tranquils dixan-te el seu nadó amb aquesta confiança i seguretat que crees. Sí, les mares estan una mica escèptiques perquè no saben com ho vas a fer, estan molt pendents i, en realitat les coses al final surten. I és confiar una mica en mi i anar seguint el que vol el nadó.

9. Quant fa que t’hi dediques professionalment? Des de nadals [Fa uns 7 mesos].

10. Per què et vas especialitzar en fotos de recent nascuts? Els xiquets sempre m’han agradat molt, amb els meus nebots sempre he tingut molta afinitat. M’agrada molt estar amb ells… no sé com explicar-te. Pel que t’aporten, no? Sí, t’aporten espontaneïtat… les persones grans ens pensem més les coses, tenim una mirada més… Amb més prejudicis, a vegades. Amb por a fer coses, expressar-nos… Sí! ells no, ells són tal com són i no els has d’insistir o de donar-li la volta per fer el que vulgues fer. És una mica jugar i que estiga a gust el xiquet i tindre una mica de feeling. Jo sempre m’he portat molt bé amb ells.

11. També fas altre tipus de fotografia? Sí, també faig bodes. M’agrada fer-ne sobretot tipus documental. D’aquesta manera, el fotògraf està present, però no intervé. Va passant el dia i vas fent fotos d’allò que va succeint.

12. Quanta estona pot costar fer-li una foto a un nadó? També dependrà de l’edat, imagino. Amb un recent nascut, puc estar 3 hores només per fer una foto. Si són més grandets amb una hora podem fer una sessió, més estona ja es cansen [rialla].

13. Com decideixes l’escenari per a cada sessió? Utilitzes l’interior per als més menuts, i l’exterior per als més grans? Amb els nadons ha de ser a l’interior, normalment, encara que ara a l’estiu se podria fer a l’exterior, també hauria de ser si la mare vol. A partir d’un any o sis mesos, m’agrada molt fer-les a l’exterior. Ells també es senten més a gust que dins d’una habitació tancats. Tenen més espai per a expressar-se. Sí, i no allí entre quatre parets, que s’angoixen. Si vas al camp o a la platja, estan millor.

14. Utilitzes complements autèntics per a les fotos, que tu mateixa o la teua família restaureu. Sí, des de que em vaig dixar la feina sempre estic mirant, cada cosa que veig penso que em podria servir per a fer fotos. Veig una cadira i dic ‘em podria anar bé’…, sempre estic buscant. O vaig a alguna tenda i veig mantes, coixins, roba… coses que veig que em serviran.

15. Com t’inspires per a fer les fotografies? Bé, sempre acabes copiant un poc. Intentes no fer-ho, però acabes fent un poc el que tots fan. En aquest tema dels recent nascuts, del newborn, les americanes van molt per davant. Llavors, elles t’inspiren molt en el tema de les posicions, com posar els xiquets, les coses que pots fer per tindre una determinada foto, i sempre vols anar més enllà i aconseguir fer la foto que ella ha fet. No ho copies, però tens això. Tens una referència, diguem? Sí, ho tens de referència, però després cadascú té el seu estil.

16. Quines són aquestes referències que seguixes? D’americanes estan Kelley Ryden i Amy Cook. Després d’espanyoles Victoria Peñafiel, que és una referència per totes, la primera que es va llençar en aquest tema. Fan també tallers per fotògrafes. Més que de tècnica de fotografia, t’ensenyen a com tractar els pares, a calmar els xiquets i, si no eres mare, a aprendre moltes coses. El newborn és un món de dones? En general sí, hi ha algun home, però la majoria són dones.

17. Què pretens mostrar en cadascuna de les fotos? O depenent del xiquet o xiqueta ja veus què vols traure? Bé, sobretot vull mostrar la tendresa, la fragilitat, eixe cos que acaba de nàixer, que acaba d’arribar a la vida i que és perfecte. Intento mostrar els peus, les mans, els ulls, tot això que ho ha creat una persona i ja és també una persona i ho serà per sempre, i ho té tot, no li falta de res. Llavors això intento mostrar-ho.

18. Recordes alguna fotografia que t’haja impactat o agradat especialment? Una que em va agradar molt va ser la d’un nadó nu integrat en un tronc d’un arbre, de Kelly Brown. Donava la sensació de contrast de la fusta del tronc, amb la puresa del xiquet que estava damunt, tan suau i delicat. Me criden l’atenció aquest tipus de fotos. M’agrada la senzillesa.

19. I alguna teua que t’haja provocat aquesta sensació? Una que vaig fer d’una xiqueta que està en un cistellet, que la vaig posar allí gitadeta i es va quedar tan a gust.

20. T’ha passat de no poder acabar una sessió perquè el nadó no estava receptiu?Sí, en alguna ocasió he estat 4 hores i no he pogut fer cap foto. I per què passe això? El nadó es mou, plore…? Normalment, és perquè tenen fam. La última sessió que vaig fer, vam haver de repetir-la també. Vam estar 4 hores i la xiqueta estava tota l’estona mamant. La llevàvem, la ficàvem i es posava a plorar cada vegada. Fins que ho vam deixar per a un altre dia. La mare va vore que necessitava l’ajuda del biberó, perquè no tenia prou llet, i el següent dia que ens vam trobar ja estava més calmada. En dos hores i mitja vam fer la sessió.

21. Alguna altra dada curiosa de les sessions de fotos? Es patix molta calor, perquè fins i tot a l’estiu poses la calefacció a 25º, perquè al estar nus, es troben desprotegits i necessiten calor. Suem la mare, jo… acabes rendida. És com una sauna!

22. Ara mateix tens una exposició a la tenda ‘La Tribu de Mamá’ de Vinaròs, fins quan es pot visitar? Estarà fins a finals de setembre, la deixarem tot l’estiu. Què podran trobar allí? Sobretot la vaig enfocar des dels primers dies fins a un any. Per encarar una mica l’exposició al primer any de vida del nadó. Podran vore fotografies dels teus inicis i fotografies més recents, no és així? Sí, hi ha algunes del començament, de quan encara no sabia què fer, he posat fotografies d’aquesta gent que va confiar amb mi.

23. Quins nous projectes professionals o somnis tens ara mateix? Ara, el dia 9 d’agost, hem quedat amb l’Associació de Lactància de Vinaròs per fer fotos a mares lactants a llocs on no siga comú vore donar el pit. I després es reuniran totes aquestes mares donant el pit, a la pèrgola del passeig. Tot per reivindicar la normalitat de la lactància. Cobrirem el dia i segurament penjarem les fotos al Facebook. Està pensat també fer-ho un altre dia a Benicarló, col·laborarem amb l’Associació de Maternitat i Criança de Benicarló i després es farà una exposició amb totes les fotos de Vinaròs i Benicarló.

Un altre projecte que tinc, de cara a setembre, muntar-me l’estudi.

Elsa Espelt

Menjar i allotjar-se a La Ràpita: HOTEL-RESTAURANT CAN BATISTE

L’hotel-Restaurant Can Batiste és una empresa familiar que ha anat evolucionant, adaptant-se als nous temps i adequant-se al concepte, tant de restaurant com d’hotel, que tenien els hereus del negoci. A De Poble en Poble hem parlat amb ells: Jordi i Joan Enric Vidal Garriga, dos germans de 30 i 34 anys, respectivament, que desprenen vitalitat i alegria. Podeu degustar els seus plats i descansar a les seues habitacions al Carrer Sant Isidre, 204, de Sant Carles de la Ràpita. Mentrestant us podeu fer una idea de la cuina que preparen i de la filosofia de treball que apliquen. A nosaltres ens han rebut amb apetitosos plats com polp, ortigues i llenguado, que ara us descrivim en detall.

Joan Enric i Jordi Vidal

• Elsa: Quants anys fa que eres cuiner, Jordi? Jordi: Professionalment farà uns 7 anys, però des de ben xicotet que ja he estat dins la cuina remenant, ja que els pares portaven un restaurant. Tota la vida m’ha agradat. E: Així, és una feina que fas en passió? Sí, sí, ho faig en passió.
• E: On vas estudiar? J: Vaig estudiar dos anys de cuina a Castelló, a Barcelona vaig fer un curs superior de cuina i després vaig fer dos anys de pastisseria a Barcelona.
• E: Com se’t va ocórrer ser cuiner? Va ser per què ho tenies a casa? J: Realment no vaig tindre opció, volia ser bomber, però em vaig quedar als focs [rialla].
• E: Fa 32 anys que Can Batiste està obert, un negoci familiar que ha anat creixent poc a poc, amb esforç. Joan Enric: Sí, l’any 1982 van començar els meus pares al costat de l’Ajuntament, amb un restaurant xicotet. Després, l’any 1990, van pujar aquí d’alt i l’any 2007 van fer el salt generacional i el vam reformar de manera que el poguérem gestionar només els de casa, amb un tracte personalitzat. I vam apostar per fer més habitacions. E: Vau canviar també el tipus de cuina, imagino. J.E: Sí. Bé, amb el tipus de cuina hem anat evolucionant. Vam començar en, pràcticament, un 90% de la carta que vam heretar i la vam anar adequant al que nosaltres pensàvem. Tot i que va ser un canvi progressiu, va ser una mica traumàtic, ja que també suposava un canvi de clientela. Clients antics que buscaven la cuina d’abans, no la trobaven, i venien clients nous que els agradava molt el què feiem. E: Deguera costar un poc trobar aquestos clients, que us conegueren i es fidelitzaren. J.E: Sí, molt bé, una mica ha sigut això. Però bé, fins avui, la veritat és que estem molt contents. Quan vam fer el canvi vam pensar que esta situació era una mica premium, la gent ha de vindre expressament, perquè ens coneix o perquè li ho han recomanat. I com hi ha 14 o 15 restaurants que serveixen més o menys el mateix, aquí volíem fer una cosa més personal. E: Llavors, al comptar amb aquesta localització premium, noteu la diferència, com en altres restaurants, entre temporada alta i baixa? O no us afecte? J.E: La veritat és que no la notem. Podem omplir un dimarts del mes de febrer i quedar-nos a tres quarts d’entrada un diumenge d’agost. A l’hotel tenim més afluència a l’estiu, però al restaurant no ens afecta. Es nota que hi ha més clients a juliol i agost, però considerem que no som un restaurant estacional.

• E: Quin plat teniu típic a la Ràpita? J: Tenim diversos arrossos. E: D’aquestos, quin seria el més tradicional? J: L’arrossejat. També hi ha altres plats com el suquet de peix, l’anguila i el peix i marisc en general.
• E: Quins són els plats estrella del restaurant? J: Bé, en tenim uns quants. Per exemple avui hem preparat: braç de polp a la brasa fumat amb llenya de garrofer; corona de llenguado farcida de verdures i brandada de bacallà, amb una crema de gamba roja; ortigues arrebossades en farina de panís.
  
• E: Quin és el més demanat de la carta? J.E: Treballem amb molts arrossos i amb molt de peix i marisc d’aquí de la Ràpita. Oferim una cuina de mercat, treballem molt fora de carta, depenent del producte fresc que hi ha al mercat, oferim. Potser ve un client buscant un plat que va provar fa temps i ja no el trobe, perquè renovem constantment i oferim productes frescos i de temporada.
• E: El Xapadillo d’anguila és propi de la Ràpita o més bé de Terres de l’Ebre? J: Aquí a la Ràpita casi tots els restaurants en tenen, però és més típic de la zona de Deltebre i La Cava. Jo faig un plat de Xapadillo. Està elaborat amb pasta de full, pebrot escalibat, elxapadillo i una miqueta d’allioli de morter. No el tenim a la carta, però el faig quan m’apetix.

• E: Com organitzeu la cuina del restaurant i la de l’hotel? J.E: És la mateixa cuina. Els clients de l’hotel es troben el mateix menjar que els clients del restaurant.
• E: He vist que formeu part del Col·lectiu de Cuina La Ràpita- Delta de l’Ebre. Quan es va formar l’associació? Amb quina finalitat? Heu notat avantatges de formar part d’aquest Col·lectiu? De quina manera? J.E: El Col·lectiu de Cuina La Ràpita- Delta de l’Ebre es va formar l’any 2009. La iniciativa va sorgir per part de l’Ajuntament, ens van reunir a tots els restaurants de la Ràpita i ens van dir que hi havia aquest projecte. Ens ha servit per associar-nos i anar de la mà de l’Agència Catalana de Turisme per a fer promocions conjuntes. Arran d’aquí hem estat a diversos llocs, com el ‘Fòrum Gastronòmic’ de Santiago de Compostel·la, o el museu ‘Tate Modern’ de Londres i, a més, també ens ha servit molt als restaurants d’aquí del poble per a unir-nos i després per a fer altres tipus de promocions fora de l’agència, de manera particular. Ara fa poc hem estat a Salou, al restaurant Portofino, participant en les ‘Jornades de l’Arròs’. L’associació et permet arribar a llocs que per tu mateix seria impossible arribar. E: Per tant, el fet de pertànyer al Col·lectiu és del tot positiu. J.E: De moment no li hem trobat cap punt dèbil, la veritat és que tots els que estem dins tenim moltes ganes de tirar-lo endavant i, com ens obri tantes portes, estem molt contents. A més, el padrí del Col·lectiu és un crític gastronòmic molt important a nivell de Catalunya: Pep Palau. Ell va ser qui ens va coordinar a l’hora de poder-ho muntar tot. Va vindre aquí, ens va assessorar, va estar molt de temps tirant del carro i un dels projectes era aquest: englobar restauració amb productors, buscar aquesta sinergia.

• E: Heu aparegut a diferents programes de televisió com ‘Cuines’, ‘Gran Recorregut’ de TV3… J: Sí, i a la Sexta a les notícies i a Antena 3 a ‘A Fondo’. A Tele Galicia també vam sortir en directe. Vam anar a cuinar allà, em van gravar i em van fer una entrevista. E: Quan han tingut lloc aquestes emissions? J: Cada any passa alguna cosa. El primer programa que vaig fer va ser un que emetien per Internet. E: I l’experiència sempre t’ha agradat,no? J: Sí, sí, a mi em va la marxa! [rialla]
• E: M’han contat que a la Ràpita teniu un vermut típic. Quins ingredients porte? També en serviu? J.E: Sí, també el servim. El Vermut Rapitenc no es que s’hage produït aquí al poble, però, com a tradició es bevia el vermut de garrafa, que per tal d’allargar-lo se li posava sifó, llavors se li dia Rapitenc, perquè amb el sifó durava una miqueta més [rialla]. La costum era que quan els mariners arribaven al port, la dona els anava a buscar i els en servia. A partir d’aquí, això s’ha anat traslladant a la restauració i continua sent això: el vermut de garrafa. Nosaltres utilitzem un vermut de Batea, d’un dels productors del Col·lectiu, que és Andreu Roca, i el servim amb una rodanxeta de taronja, que combina molt bé amb les espècies que ell li posa i també, com no, amb una miqueta de sifó.
• E: Sabent tots els plats apetitosos que prepareu i serviu, quin és el vostre plat preferit?J.E: el meu plat favorit és l’arròs en caldo. J: A mi m’agrada molt la cuina japonesa. Aquí fem un plat amb tonyina, que és un sashimi amb tàrtar i a mi m’encanta. També faig sushi per encàrrec. Un altre plat que fem que està molt bé són les espardenyes, l’aparell digestiu del cogombre de mar, saltejat amb favetes i algues. És un producte estrella.

Elsa Espelt